Aquesta setmana santa encara els han vistos a la costa, a la muntanya i a la ciutat. Segurs d’ells mateixos, com sempre.

El seu gran moment, no ho oblidem, és perfectament datable: en temps de Franco. Van triomfar sense oposició de cap mena, i si n’hi havia –n’hi havia: algú aferrat als vells costums, a la tradició pròpia, a uns determinats patrons de conducta social– l’oposició esdevingué aviat inútil. Era una operació –una ocupació– de gran abast.

Els profetes habituals van començar a dir que no durarien gaire. (També ho havien dit de la guerra del 1936). Que no tenien categoria suficient per a dominar tot un país. Però els anys passaven, i ells anaven consolidant-se i encara més: guanyaven posicions. Fins i tot s’introduïen en uns àmbits que s’hi van resistir un quant temps.

Franco morí, es reinstaurà la monarquia i s’inicià la controvèrsia –ben aviat escapçada– sobre si convenia una ruptura o una reforma.

Ells es mantenien al marge d’aquestes fantasies i aconseguien de sobreviure amb tota naturalitat, sense que ningú els atorgués gaire atenció en aquells moments crítics. Van incorporar-se a la democràcia amb la mateixa habilitat amb què havien prosperat en la dictadura.

Van canviar ministres, però ningú no els va treure del seu lloc. Quan fou legalitzat el Partit Comunista es van quedar tan tranquils; quan els qui volien “meter en cintura a la nación” van assaltar el Congrés, ells no es van immutar. Perquè ha arribat a tal punt el seu poder que estan infiltrats entre la ultradreta i l’extrema esquerra, i tenen amics entre els poderosos de la Banca i els desvalguts de l’atur, entre els centralistes i els independentistes, entre els masclistes i les feministes.

Hi ha gent que continua dient: “Algun dia seran derrotats i ens alliberarem d’aquesta opressió”.

Potser sí. De moment, però, encara dominen el mercat, ells: els texans, els blue-jeans, com vulgueu anomenar els pantalons del segle.

No hi ha precedents d’una hegemonia semblant. És inútil buscar entre les camises, les americanes, els jerseis, les faldilles, les bufandes o els abrics un model d’acceptació tan universal i tan i tan prolongada. Encara que em diguéssiu que es tracta efectivament d’una peça excepcionalment encertada, aquest encert no seria cap raó que justifiqués la durada de l’èxit. Hi ha hagut “invents” molt vàlids que han durat molt poc. I, és clar, si un dia aquests pantalons s’acaben, no serà pas perquè hagin deixat d’ésser bons, o útils.

Algun sociòleg que encara no s’hagi enfilat massa ens podria explicar el fenomen d’aquests pantalons. És un llibre pendent, que a més de ser apassionant pot convertir-se en un gran èxit de vendes, sobretot si se’n fa una edició de butxaca… de texans.

© El Punt Avui