Elles |
És curiós que el mot “entrevista” pugui interpretar-se com una aproximació a una realitat només “entrevista”. El mot “biografia”, en canvi, és molt més ambiciós, perquè equival a la història escrita d’una vida, i encara: la de la vida d’un personatge. L’autor de biografies pertany al camp prestigiós de la literatura, mentre que, en general, l’autor d’entrevistes no és considerat de la mateixa manera. Hi ha raons que ho expliquen, és clar. D’una banda, es fan biografies de gent important i famosa, i no se’n fan del porter de casa o de l’estanquera del xamfrà; de l’altra, darrerament s’han multiplicat les entrevistes en tota mena de publicacions, i sovint són d’una manca d’interès i de rigor escandalosa. ¿Seria concebible que algú redactés un llibre biogràfic sobre Pau Casals sense posseir interès i preparació sobre la música, sobre la història de Catalunya d’aquest segle?
És freqüent, en canvi, que entrevisti un compositor qui no ha escoltat mai cap obra seva, un escriptor qui no li ha llegit cap llibre, un economista que no sap definir correctament què és la inflació…
L’entrevista, doncs, és difícil, i quan algú se’n surt, com el jove periodista terrassenc Joan Alcaraz, cal felicitar-lo. “Elles. Les dones dels nostres polítics” (Ed. Pòrtic) és un recull de quinze entrevistes –dotze de les quals havien estat publicades a la revista “Presència”– amb Marta Ferrusola, Helena Pérez, Josepa Maria Rovira, Maria Roca, Florència Ventura, Glòria d’Alemany, Montserrat Trueta, Anna Garcia, Inés Olano, Dolors Bramon, Maria Àngels Vallvé-Ribera, Hortènsia Curell, Clara Prat, Suzel Bannel i Anna Maria Cruells, mullers, respectivament, de Pujol, Gutiérrez Díaz, Reventós, Cañellas, Benet, Coll i Alentorn, Trias Fargas, Frutos, Senillosa, Lluch, Hortalà, Carbonell, Fornas, Punset i Xicoy.
Aquest llibre és interessantíssim per dues raons. Primera, perquè aquestes dones tenen un “caràcter”, i en molts casos un gruix humà i intel·lectual notable. Com diu Teresa Pàmies al pròleg, descobrim unes dones tan interessants, que n’oblidem el marit, sense el qual no haurien estat entrevistades.
L’altre valor d’aquestes pàgines és el plantejament i el to que hi ha adoptat el periodista. No pregunta ni més ni menys del necessari, i defuig tant la superficialitat com la burxa impertinent. S’atansa a “Elles” –a totes elles, tan diferents com són: ideològicament, socialment, etc.– amb el mateix respecte i amb una voluntat de comprensió que és la base de l’ètica professional periodística. No hi fa mai un paper de protagonista, i potser per això aquestes dones van endevinar que podien confiar-se a Joan Alcaraz i dir-li tot allò que els fa ésser “entrevistes” de debò.
De tot aquest material se’n poden treure moltes conclusions, però triem-ne una, precisament l’únic comentari personal que es permet Alcaraz: “Ai, aquests polítics de casa nostra, que treballen tant i viuen tan poc! ¿Com volen, després, encertar-la sempre, en política?”