El culte al profit |
“Hi ha autors que, en parlar del fenomen de la drogoaddicció juvenil, diuen que som en una època de crisi sacrificial. És a dir, que no hi ha cap religió i, per tant, cap tipus de sacrifici que conjuri els mals que amenacen la humanitat. I no hi ha dubte que tenen molta raó. Amb tot, dubto que la nostra societat sigui religiosa. La nostra societat no és cristiana (o almenys molt poc), però tampoc no és atea, ni agnòstica. La nostra societat és simplement pagana. Però no d’un paganisme rialler i exuberant, amic de la vida i de la natura, com ens han pintat el paganisme pre-cristià dels pobles europeus, per exemple. Sinó d’un paganisme trist i avorrit que té l’home lligat amb una argolla al coll i subjecte al treball, al mecanisme producció-consum, que a més són un treball i un mecanisme sense sentit. La gent del nostre temps adora un déu, el déu Profit.
Que com tots els déus pagans revesteix altres formes, per exemple la de l’èxit, o la fama, o el poder sobre els altres, però no gaires més. La nostra societat no sols és una adoradora del déu Profit, sinó que n’és una adoradora fanàtica i ho sacrifica tot al seu honor. Aquest monoteisme pagà el presenta al llarg de tota la seva extensió: tant en una classe social com en una altra, tant en una comunitat cultural com en una altra. De fet, des de l’època industrial fins ara, tota ella es mou a l’entorn del culte d’aquesta única divinitat, encara que els últims anys la deserció del cristianisme, l’ateisme i l’agnosticisme per passar-se al camp de la religió del Profit ha estat d’unes proporcions mai no vistes en la història de la vida religiosa. I que és una religió sembla provar-ho el fet que el Profit és finalitat en ell mateix, i no tan sols no està al servei de l’home sinó que l’esclavitza i l’home s’hi sotmet sense l’ombra del menor dubte o escrúpol. I aquesta religió té un culte, que com a culte religiós està estructurat en actes sagrats. Aquest culte sacrificial al déu Profit és el consum, i els actes sagrats són el actes repetits i multiplicats (com en altre temps les jaculatòries) d’adquisició, de consum.”
“L’adolescent s’ha trobat iniciat a l’acció de consumir com una acció sagrada. La societat en què viu no pot admetre el no-consum, i el condemna igualment com altres societats condemnaven els actes d’impietat religiosa. La persona austera que no segueix la cursa de la consumició és una persona estranya, sospitosa. El consum és el que t’avala dins la societat, com en altres èpoques t’avalava ésser una persona religiosa, justa i moral.”
“Una de les causes de l’avorriment és comprovar que el consumisme no fa feliç. La tècnica, d’altra part, ha eliminat l’aventura i la possibilitat de creació. […] Entre les diverses causes de la drogació no deixa de jugar-hi un paper important un últim intent d’aventura que, a més, seria una aventura passiva i consumista, com vol la societat”.
Jordi Vila-Abadal escriu aquestes coses, i d’altres, en La drogació (Ed. La Magrana), i he esperat a copiar-les que hagués passat la Pasqua, que en l’origen fou una festa sacrificial de senzills pastors i ha esdevingut també ritual de consum.