El “congressà” |
La mesa del Congrés, a Madrid, ha pres l’acord de “depurar” el llenguatge dels diputats, per tal que les expressions malsonants, grolleres i que “afectin el decòrum de la Cambra” no figurin al Butlletí Oficial de les Corts.
La notícia té dos aspectes igualment lamentables. En primer lloc, el fet que massa sovint els diputats s’expressin d’una manera tan impròpia del seu càrrec. I he redactat a consciència la frase precedent, que podria sonar a convencional si no ho aclarís: estic convençut que hi ha maneres pròpies i maneres impròpies de parlar, en funció del tema, del destinatari, de la situació, etc. I qui vulgui embolicar la troca manejant els conceptes de “sinceritat”, “hipocresia”, etc., que faci el favor d’autoobservar-se quan parla amb el company de gresca i quan parla amb la mare del company de gresca; tots plegats fem servir cada dia una colla de “llenguatges” diferents, sense adonar-nos-en. Ens funciona un instint d’adaptació.
La diferència entre un guàrdia civil “golpista” i un diputat demòcrata “també” ha d’ésser que el diputat no es permeti de dir “se sienten, coño” al Congrés, o d’altres expressions que no es pot dir que siguin pas aportacions d’idees. (No he assistit mai a cap sessió del Parlament de Catalunya i ignoro com s’hi parla). I com que tinc la impressió que els lectors d’aquest diari no em consideren un “carca”, no m’estic d’opinar que la manca de control verbal denuncia en aquests casos una manca de control mental i “situacional”, i això és especialment trist en un polític.
Si l’existència d’un llenguatge groller és lamentable, també ho és l’altre aspecte de la notícia: que aquest llenguatge sigui “censurat” pels qui revisen els textos de les intervencions abans de publicar-los al Butlletí Oficial de les Corts. Senyors, si un diputat ha dit això o allò, o ha llançat aquest insult, que consti. És absolutament il·legal, al meu entendre, falsificar el que s’ha dit en públic. El butlletí “oficial” de les Corts ningú no té dret a convertir-lo en el butlletí “moral” de les Corts, “apto sin reparos”. Si no hagués funcionat la televisió i el vídeo, ara no sabríem quin llenguatge van utilitzar els assaltants del Congrés, segurament considerat “depurable” per la mesa. Els fets són els fets, i el llenguatge és un fet molt significatiu; en aquest sentit cal respectar-lo fidelment en la transcripció oficial.
Exercir la censura sobre els mots que no ens plauen afavoreix que també es cregui lícit exercir la censura sobre tot allò –opinions, fets–, que no ens plau. La decisió de la mesa del Congrés és una arbitrària negació de la realitat i, per tant, antihistòrica. I a més, és pitjor el remei que la malaltia, perquè si els diputats ja saben que el butlletí no els avergonyirà reproduint els seus excessos… Els habitualment benparlats haurien de protestar de la impunitat que s’atorga als altres.
Ves per on, la mesa acaba d’oficialitzar, com a dialecte del castellà escrit, el “congressà” parlat.