Disfresses |
Segurament ja no podré conèixer mai el plaer de disfressar-se. Dic “plaer” perquè la gent que es disfressa sembla que s’ho passa d’allò més bé, i dic “mai” perquè si he viscut tants anys sense disfressar-me per Carnestoltes ja no és previsible que canviï de costums. Hauria d’arrossegar-m’hi la facècia espontània d’un grup d’amics.
Disfressar-se és un instint antiquíssim de l’ésser humà, com ballar, fer focs, posar-se màscares, pintar-se… Amb el permís dels meus amics naturistes, em sembla que el retrobament del nu –que és la forma més “austera” d’anar “vestit”’– és el producte d’una determinada “civilització” ja força sofisticada, mentre que la disfressa (i les peces habituals de vestir, que sempre són simbòliques d’alguna cosa) és l’exponent d’una “cultura”. Una cultura que els segles, les religions i els Estats han desvirtuat, o han mirat d’adaptar a les seves conveniències. És evident que el carnaval està lligat a la quaresma –sense quaresma el carnaval no tindria sentit– i per això és una manifestació que cal estudiar dins la història del Cristianisme. El que passa és que l’instint que deia és molt més antic, es troba en els rituals orgiàstics i “primaverals”, per entendre’ns, i després d’uns segles de domesticació cristiana l’impuls va perdent la justificació pre-penitencial i recupera el caràcter de manifestació espontània de l’espècie humana. El que el nostre temps hi ha afegit és la dimensió turística.
La disfressa és un “joc”, però un joc diferent de tots els altres, perquè no es tracta d’un joc per a guanyar, per a “tenir”, sinó d’un joc per a “ésser”. Exactament, el joc d’ésser un altre. I potser, més que voler ésser concretament res –aquell pierrot, aquella japonesa, aquell pirata–, el que es pretén és “deixar d’ésser” un mateix, ni que sigui per unes hores. Per això se solen triar les disfresses més exòtiques. Ens costaria d’imaginar que un paleta es disfressi d’executiu o un empleat de banca es disfressi de mecànic; no tan sols es tracta de trencar amb la pròpia identitat, sinó també amb la vulgaritat de la societat que ens envolta.
Aquest trencament, és clar, pot ser discret o escandalós, de “sano esparcimiento” o “atentatorio a la moral y a las buenas costumbres”, segons la terminologia més acreditada, i tenint en compte la relativitat d’aquests conceptes en successives èpoques i en diversos països, la història del carnaval és la història de les contínues contradiccions humanes sobre el que està bé i el que està malament.
En un país on la dreta va tot l’any disfressada de centre, els llops d’ovella i les ovelles de llop, els centralistes d’autonomistes, i on belluga tanta gent emmascarada, el carnaval i els seus “excessos” no us han d’espantar: sempre serà una festa de col·legi, una gresca d’esbarjo. Els més ingenus poden disfressar-se de “loapa”.