Depressió |
En una reunió internacional celebrada a Madrid, organitzada pel Col·legi Espanyol de Psicofarmacologia, s’ha arribat a la conclusió que aproximadament el cinquanta per cent de la població espanyola pateix alguna mena de trastorn depressiu. Els experts han assegurat que aquest percentatge és molt superior a l’enregistrat fins fa poc. “Aquest augment representa un altíssim cost econòmico-social, i per això es fan grans esforços d’investigació en diverses àrees de la neurofisiologia i la psiquiatria, per tal d’obtenir dades sobre les causes biològiques dels estats depressius…”
Causes biològiques? No em ficaré pas en aquest terreny, però si no m’equivoco la depressió és causada també, i sovint, per factors que no són biològics, i que solen produir “l’estat emocional caracteritzat per un afebliment de les forces anímiques; també en són trets característics l’ansietat, el cansament i la desanimació o un cert sentit d’impotència, inferioritat i dependència”.
Cal distingir, per damunt de tot, entre deprimits crònics i deprimits ocasionals. Els deprimits “de sempre” són un cas a part i reclamen la seva específica i difícil terapèutica. Suposo que el crit d’alarma de la reunió de Madrid se centra especialment en els qui pateixen trastorns aguts de depressió, i certament s’explica que n’hi hagi molts.
Hi ha els deprimits perquè els “golpistes” queden massa bé, i els deprimits perquè queden malament.
Els deprimits perquè el Barça fa figa i els deprimits perquè pensen que de tota manera guanyarà la Lliga.
Els deprimits perquè el català avança i els deprimits perquè no avança prou.
Els deprimits perquè s’han quedat sense feina, els deprimits perquè tenen por de perdre-la i els deprimits perquè cada matí s’han de llevar per anar a treballar.
L’exèrcit de deprimits, comprimits i reprimits és infinit, perquè és immensa la llista dels qui se senten impotents, inferiors o dependents. De pretextos per a deprimir-se, sempre se’n troben. Ara mateix, si jo no fos incorregiblement antideprimit –i perdonin–, em desanimaria força saber que el diari “La Mañana” de Lleida creu que per a convocar uns premis el millor és titular-los “Don Quijote”, “Sancho Panza” i “Dulcinea” i “Los Molinos de Viento”, com si Lleida fos la capital de la Mancha. Hi ha una mena de catalans, però, que som difícilment deprimibles, encara que les circumstàncies, i els qui maneguen les circumstàncies, ens comprimeixin. Perquè la repressió va de fora i pot ser l’heura que s’arrapa a la nostra façana, mentre que la depressió hauria de néixer dins de nosaltres, i no volem conrear la mena de terra on podria créixer.
Per a nosaltres, la depressió és una patologia de luxe, i no ens la podem permetre; a tot estirar, si algú se sent pessimista que s’autodefineixi –i actuï– com a “pessimista frustrat per l’entusiasme”.