‘Bobbies’ terrassencs |
La guàrdia urbana de Terrassa ha creat un petit grup de policies “britanitzats”. Deu homes que s’identifiquen exteriorment per un casc que recorda els dels bobbies que potser heu vist passejar pels barris de Londres.
Aquests guàrdies tenen la missió d’actuar com a “policies de barri” en una zona de blocs de pisos als afores de Terrassa i el seu armament és un revòlver i un spray lacrimogen. El cap dels bobbies terrassencs ha dit a Enric González, de “El Correo”, que “això no és Londres; la policia de barri que hem creat treballa en un indret molt conflictiu. A més, a Anglaterra agredir un policia significa vint anys de presó. Aquí, no. Encara, doncs, cal dur revòlver”. (És curiosa la simultaneïtat de notícies: m’han explicat que precisament a Londres suprimeixen el típic casc dels bobbies, perquè quan hi ha batusses “vola” amb facilitat.
Em costarà de perdonar que els londinencs eliminin aquest casc i substitueixin els clàssics taxis per un altre model. Aquestes infidelitats són aquelles coses que, com deia l’humorista Woodehouse, “et fan perdre la religió”…)
Sembla que els nous guàrdies terrassencs han estat ben rebuts, sobretot pels infants, i això és positiu per al demà. A més de vetllar per la seguretat pública, controlen que els menuts vagin a escola, anoten els desperfectes dels elements del carrer, parlen amb la gent… Ara intenten de trobar pisos en aquest barri i convertir-se realment en veïns.
El cap d’aquest grup, Leandre Gil, fill de militar, ex-policia i ex-dirigent de la Unió Sindical de Policies, ha fet aquesta afirmació: «Aquest casc sembla una “tontería”, però no ho és. Constitueix un símbol, una eradicació total de la gorra militar.” Hi estic totalment d’acord: la tria d’un casc d’aquesta mena no és cap frivolitat, ben al contrari; és representatiu d’un funcionari públic la missió del qual no és bàsicament repressiva, sinó comprensiva. Però el que m’ha fet més impressió és saber que per a seleccionar els guàrdies aptes per a aquest servei s’ha tingut en compte –a més d’altres condicions– que presentessin “un índex d’agressivitat baix”. Ja era hora! Els pacífics per naturalesa són els idonis per a actuar, si arriba el cas, amb el grau necessari d’energia serena i eficaç, d’energia ben dosificada.
Hem vist a Barcelona tants guàrdies sorruts i insolidaris –encara que pronunciïn una frase de cortesia convencional–, que gairebé no ens podem imaginar uns guàrdies que caminin tranquil·lament amb les mans a l’esquena, relaxats, que sàpiguen somriure, que es gratin el clatell, que donin aquella sensació de confiada indefensió que frustra les temptacions de violència dels altres. Uns guàrdies antidesafiadors.
La tasca és difícil, però tant de bo els bobbies terrassencs se’n surtin amb èxit, i en l’exemple de l’autoritat cívicament exercida la gent aprengui l’ètica de la convivència.