Els diners de Catalunya |
És indiferent que el finançament de Catalunya es discuteixi multilateralment, al Consell de Política Fiscal i Financera, o bilateralment amb el govern d’Espanya. Tant se val que governi la dreta o l’esquerra. Al capdavall, en totes les negociacions Catalunya s’ha d’acontentar amb una nova versió del “cafè per a tothom”, perquè forma part del règim comú i no pot aspirar al concert del País Basc i de Navarra.
La negativa del president del govern, Pedro Sánchez, i de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, a cedir la gestió de l’IRPF a la Generalitat, tal com reclamava ERC, forma part de les negatives que altres governs espanyols han oposat a les peticions catalanes. És el mateix cop de porta que Mariano Rajoy va donar a Artur Mas quan, el 2012, va anar a demanar una millora del finançament de Catalunya. Una cosa semblant, tot i que més amable, ja va passar en plena transició. En una reunió celebrada el 1977 al Congrés dels Diputats —en la qual van participar Jordi Pujol, aleshores representant de la unitat dels parlamentaris catalans; el president del govern, Adolfo Suárez, i els ministres Joaquín Garrigues Walker i Manuel Gutiérrez Mellado—, van comunicar a Pujol que el finançament de Catalunya no es podria regir pel concert econòmic. L’argument era que el pes de l’economia catalana era massa important per al conjunt de l’Estat i que, si s’hi aplicava aquest model, es desequilibraria tot.
En canvi, sí que ho veien possible per a l’Estatut basc, tant pel pes econòmic del País Basc com per la tradició dels drets forals i fiscals dels territoris bascos. Per a Catalunya, es van comprometre a reconèixer la llengua i la cultura com a senyes d’identitat; tot i que, amb el pas dels anys, s’ha vist fins a quin punt l’Estat ha respectat aquell compromís.
Els diners han estat el cavall de batalla des de la restauració de la democràcia. L’Estat no vol renunciar al control de la recaptació ni a la distribució dels recursos. En el cas de l’IRPF que ERC reclama, és evident que hi ha un desacord profund, tot i que el PSC de Salvador Illa digui que està disposat a complir els acords d’investidura, entre els quals figurava la gestió integral de l’IRPF.
Mentre que ERC demana tenir la clau de la caixa —és a dir, gestionar el 100 % de l’impost a través de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC)—, de manera que la Generalitat no hagi d’esperar que l’Estat li enviï els diners “a compte”, sinó que els tingui directament a mesura que es paguin (cosa que milloraria la tresoreria del govern català), el govern del PSOE proposa una gestió “compartida” o en xarxa. En aquest model, l’Estat no vol cedir del tot la clau de la caixa, sinó que proposa que les dues agències tributàries, l’espanyola i la catalana, treballin com si fossin una de sola.
L’altra gran proposta que troba molts impediments és el finançament singular per a Catalunya, que topa amb l’oposició de la major part de les autonomies de l’Estat i que el govern espanyol vol reconduir cap a una millora general del finançament del conjunt de comunitats. És a dir, una nova versió del “cafè per a tothom”.
Mentrestant, el dèficit fiscal català continua en xifres escandaloses, com ja es va demostrar l’any 2008, l’única vegada que l’Estat va publicar les balances fiscals de totes les comunitats autònomes.
El reconeixement dels drets polítics de Catalunya ha sacsejat la política espanyola des de l’aprovació de la Constitució i de l’Estatut de Sau, però el veritable nucli del conflicte ha estat —i continua sent— de naturalesa econòmica.