Novel·lar el procés sense cap ànim d’autoflagel·lació

Llegeixo el llibre que acaba de publicar Toni Strubell i Trueta amb Llibres del Segle i que va presentar a l’Auditori Josep Irla Girona el president Quim Torra. La darrera paraula és una novel·la sobre les conseqüències del Procés i dels fets judicials i les càrregues policials que es van derivar després del judici per l’U d’Octubre, una novel·la que narra una història “magistralment teixida”, escriu Lluís Llach al pròleg, sobre com tantes persones anònimes van fer front “a l’intent de criminalitzar la discrepància política i la reivindicació de drets democràtics en plena crisi europea del segle XXI”, segons escriu el cantautor empordanès i president de l’ANC. El president Torra va voler deixar clar que és més que una novel·la sobre el Procés i les seves conseqüències, perquè, va dir, la lectura genera una reflexió que va més enllà del Procés i que genera interpretacions més universals. La novel·la se centra en el retorn d’un professor universitari barceloní, ja jubilat, que molts anys enrere havia marxat a una universitat dels Països Baixos i que s’havia quedat a viure a Amsterdam, on havia fet carrera acadèmica. Per entendre’ns, i ho van explicar molt bé Torra i Strubell, parla d’un home de classe alta de Barcelona, de família franquista, que ha perdut contacte amb la seva ciutat i Catalunya, que parla en castellà amb la família i que es declara apolític. Torna a Barcelona per acomiadar-se de la seva germana, greument malalta, i es troba una Barcelona sacsejada pel judici de l’U d’Octubre. S’ho mira amb distància, sense cap complicitat, però ell, que té idealitzada una Europa que no es comporta com caldria esperar, ni per molts catalans ni per un asèptic observador europeu, acaba engolit en un terratrèmol moral, polític i emocional que posarà en crisi la seva identitat, el passat familiar i la seva manera d’entendre Europa. Una novel·la que reflexiona sobre allò que és just, sobre el paper d’un poble que exerceix de manera pacífica i democràtica el seu dret a l’autodeterminació.

El president Torra hi veu, en la novel·la, un cert desencís sobre el paper que ha fet Europa davant d’una repressió tan dura. La trama és trepidant i la visió internacional és clara. Toni Strubell va assegurar que el que l’havia impulsat a escriure la novel·la havia estat una afirmació de Pilar Rahola, entrevistada a Catalunya Ràdio, en el sentit que caldrien molts anys perquè es pogués fer literatura sobre l’U d’Octubre. Això i que ja han sortit tres obres, una d’ucrònica d’Àlvar Valls, El dinovè protocol, i dues d’anàlisi, de Francesc Serés, La mentida més bonica, i Albert Sánchez Piñol, Després del naufragi, sobre el que va passar l’1 d’Octubre. Però ell ha volgut fer literatura perquè creu molt necessari consignar el que ens ha passat com a poble. Establir un relat sobre el que va passar l’1 d’Octubre però també del 2018 al 2020, perquè, i va citar Fuster, si no el fem nosaltres, en els faran. En aquest sentit va explicar que també convindria fer-ho al cinema, abans no s’hi llancin Isabels Coixet i altra gent que explicarà les coses des d’una perspectiva espanyola, la dels deu mil piolins, la del Pegasus i el Catalangate o la trama andorrana. Però Strubell va defensar que no volia escriure un pamflet literari, sinó marcar un relat des de la visió catalana, patint per allò que va definir Malcom X en el sentit que el sistema té la capacitat de fer-nos estimar els nostres opressors i criticar els que han estat oprimits. Això creu que passa, i s’hi revolta. En aquest sentit, va deixar ben clar que al seu protagonista, l’Alejandro Valentí, li passa una mica com al personatge que va protagonitzar Jack Lemmon a Missing, de Costa Gavras. Que no es pot creure allò que li expliquen fins que no ho pateix en la pròpia pell. “No he volgut fer un llibre d’autoflagel·lació, ni ataco cap dels nostres, ni acuso de res els nostres líders. Aquest és un llibre que pretén que ningú oblidi el que van fer els piolins en llocs com el col·legi Verd de Girona. Va ser imperdonable i ara sembla que massa gent, també dels que n’eren els protagonistes, vol oblidar-ho, enterrar-ho, deixar-ho enrere. Jo no ho vull”, va assegurar. La darrera paraula, amb una portada impactant, no té cap ànim de buscar culpables, ni de flagel·lar-se. Per això Strubell va recordar la frase de Julian Assange en el sentit que el que passés a Catalunya per l’1 d’Octubre marcaria el paper de la democràcia al món i acabaria sent la prova de foc per desemmascarar una democràcia europea i espanyola que se sustenta en l’interès dels estats per sobre dels drets dels pobles i de les persones. I així estem.

S’inaugura el camp d’aviació

Tal dia com avui del 1967 es va inaugurar l’Aeroport Girona-Costa Brava. L’any vinent farà, doncs, 60 anys d’una instal·lació que tothom considerava necessària per a les comarques gironines i, no ens enganyem, per portar gent a la Costa Brava. Qui hi va posar les bases necessàries van ser la Cambra de Comerç i la Diputació de Girona, presidida el dia de la inauguració per Joan de Llobet. Però les gestions havien començat deu anys abans. I ara fa 60 anys ja hi havia construïda la pista gran, que ja es va ampliar abans de la inauguració. Aquell dia de fa 59 anys va venir a Girona el ministre de l’Aire, el tinent general Lacalle, i la llarga relació d’autoritats queda reflectida en les elogioses cròniques de Los Sitios, el diari del Movimiento. Era un gran moment per al règim franquista, passada l’etapa de l’autarquia. Aquell 1 d’abril van ser molts els gironins que no es van voler perdre l’espectacle i el diari calculava en més de deu mil les persones que es van aplegar prop de les pistes. Dies abans, ben curiós, es publicaven avisos del governador civil perquè ningú envaís la pista. El que no va estar a punt, per culpa dels industrials aclaria el diari, va ser el monument a l’aviació de Domènec Fita i Paco Torres Monsó. Però sí les ceràmiques d’Emília Xargay. El que va arribar tard per culpa dels embussos i dels cotxes aparcats allà on es podia, va ser el bisbe de Girona, que va beneir la nova instal·lació. I durant molt de temps els gironins anaven al camp d’aviació per veure si hi havia sort i veien aterrar o enlairar-se avions. L’aeroport va ajudar molt a portar turistes a la costa, fins a mig milió en els anys següents. Abans aterraven a Perpinyà o a Barcelona. Després va haver-hi una reculada i l’explosió, el 2003, amb l’arribada de Ryanair. I ara hi operen algunes companyies i una trentena llarga de vols.

50 anys de l’Assemblea Democràtica d’Artistes

L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) es va presentar tal dia com avui del 1976. La formaven intel·lectuals i creadors visuals vinculats al moviment democràtic d’oposició al franquisme i que lluitaven per les llibertats socials i nacionals, i va ser especialment activa fins a l’abril del 1978. Va fer una gran feina i va tenir un pes indiscutible i un gran ressò mediàtic. El seu manifest fundacional, “Cal distingir entre les aparences i la realitat”, fou firmat per trenta-cinc artistes de diferents tendències, intel·lectuals, dissenyadors, fotògrafs o joiers. Van arribar a implicar un centenar d’autors en les seves activitats. S’hi van aplegar el crític d’art Jaume Fàbrega, el pintor Enric Marquès, els membres del Grup Praxis Bep Marquès i Lluís Bosch Martí, Damià Escuder, Isidre Vicens, Joan Casanovas, Enric Ansesa Gironella, Jaume Faixó, Lluís Carreras, Francesc Torres Monsó, Niebla, Santiago Roca-Delpech, Montserrat Costa, Emili Massanas i Burcet, Montserrat Guanter, Jordi Gispert, Vicenç Huedo, Carles Vivó, Narcís Comadira, Maria Crehuet i Joan Boladeras. L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona va estar directament implicada en l’Assemblea de Catalunya i va participar en iniciatives impulsades per la revista Presència i va intervenir decisivament en la Comissió Onze de Setembre per celebrar les primeres diades en llibertat. I va tenir un paper clau en la mostra Drets humans, ara!, en què es va presentar l’Homenatge a Carles Rahola, que va reivindicar l’escriptor i articulista assassinat el 1939 i que va ser esborrat de la memòria col·lectiva durant el franquisme. Aquesta mostra, presentada a Cadaqués, va tenir un gran ressò per la voluntat de Dalí de posar-hi una obra, intenció rebutjada per l’Assemblea. També van participar en el moviment Salvem la Devesa, en la recuperació de les festes de carnaval i en el Congrés de Cultura Catalana, i van col·laborar amb la Fundació Miró, a Barcelona. Van impulsar i aconseguir la col·locació d’una escultura dedicada a Carles Rahola, de Paco Torres Monsó, a la Rambla, un dels darrers actes abans que les discrepàncies internes portessin a la fi de l’ADAG. Però van ser molt importants, i cal recordar-ho.

‘La Principal de Girona FM’

El programa de sardanes dirigit i presentat per la històrica Montserrat Juvanteny a l’emissora municipal Girona FM va rebre un premi atorgat per l’Agrupació d’Esbarts Dansaires i de l’Obra del Ballet Popular. El premi Morratxa a la comunicació local, que s’atorgava per tercera vegada, reconeix la tasca de qui fa aportacions al moviment dansaire de Catalunya, i el jurat va voler reconèixer la feina feta en el món sardanista però també el fet que segueix l’actualitat del moviment dansaire. El seguiment informatiu fet dels 75 anys de l’Obra del Ballet Popular, entitat fundada el 1950 i que es dedica a la promoció de la sardana i la dansa tradicional i els actes commemoratius del Mil·lenari de Montserrat, van justificar l’atorgament del guardó, en el qual van quedar finalistes Ràdio Sabadell i Ràdio Gràcia. La Principal de Girona FM s’emet cada diumenge, de nou a deu del matí, i es reemet els dimecres, de dotze a una del migdia. També es pot escoltar en forma de pòdcast al web Gironafm.cat. Montserrat Juvanteny dirigeix i presenta i Arnau Vila té cura del control de so. Els dos, junt amb el director, Oriol Mas, van recollir el guardó.

Xavier Martí escriu ‘Alfons de Batlle. Mestre empordanès’

L’historiador i periodista gironí Xavier Martí i Ylla, autor d’una desena de llibres i especialitzat en temàtiques relaciones amb l’habitatge i les colònies industrials, ha escrit un llibre recuperant la figura d’Alfons de Batlle i de Molar, un mestre que va arrossegar tota la seva vida dues tragèdies: no sentir-se estimat pels seus pares i haver de combatre en el front de Terol durant la Guerra Civil en condicions infrahumanes. Aquest llibre, editat per Norfeu i que porta per subtítol A la recerca d’una identitat, està dedicat a Josefina de Batlle i Tuèbols, la filla de l’Alfons que va ser-ne la inspiradora “a la recerca de respostes a preguntes que marcaren la vida del seu pare”.

Alfons de Batlle pertanyia a una família d’hisendats de Llers que tenia fortes arrels religioses, però es va sentir traït pels capellans quan més els necessitava. L’Alfons no va voler seguir la tradició familiar segons la qual els casaments eren contractes que servien per engrandir el patrimoni, però ell, mestre, es va casar amb la Maria, una dona que era la quarta generació d’una nissaga empordanesa de dones també mestres. L’Alfons va exercir com a mestre des del novembre del 1940 fins al desembre del 1983, majoritàriament en centres públics. Va viure com a docent tot el franquisme i va poder veure ressorgir els moviments de renovació pedagògica catalana, segons explica Xavier Martí a la introducció. Els dos fets descrits abans el van marcar: veure’s rebutjat pels pares i l’horror de la guerra de què va ser testimoni des de la primera línia del front, on va ser ferit. L’autor destaca que el llibre, una “quasi biografia”, és fruit de l’estimació per una persona que va voler formar una família i de l’obstinació per veure recompensada la seva vida al servei del magisteri. El llibre dibuixa amb precisió el personatge en nou capítols que reflecteixen els desitjos, les pors, la realitat, els somnis, la tragèdia, l’amor i el patiment de l’Alfons. L’horror de la guerra queda reflectit en la vuitantena de cartes que va enviar l’Alfons, des del front o des de l’hospital, a la Maria. El d’en Xavier Martí és un llibre necessari per recordar d’on venim i el que van passar els nostres antecessors.

David Pagès Cassú i ‘Ressons. 999 (+1) citacions remarcables’

M’arriba un nou llibre de David Pagès i Cassú, professor i ensenyant al Bell-lloc del Pla. L’escriptor de Sant Joan de Mollet és un historiador i activista cultural català amb una llarga i dilatada trajectòria sempre basada en la defensa de la llengua i la cultura del país. Ha publicat més d’una dotzena de llibres i ha rebut premis com l’Aina Moll o el Rafael Sari. Aquest dissabte, 11 d’abril, presenta a les dotze a la Fundació Valvi de Girona el seu darrer llibre, Ressons. 999 (+1) citacions remarcables, amb un pròleg del professor, activista i antic diputat Joan Surroca i unes il·lustracions magnífiques de l’artista Toni Cassany. L’hi presentarà el director de Serra d’Or, Joaquim Noguero, i hi haurà una actuació musical a càrrec de Mireia Pagès i Pep Rodri. Com diu Joan Surroca al pròleg, el llibre “té llum pròpia”. És un llibre de citacions, d’autors tots ells traspassats, però que han estat homes i dones que han deixat “unes petjades amples i pregones i l’exemple i les paraules dels quals, malgrat el pas dels anys, continuen convidant-nos a treballar a favor del bé comú”, explica l’autor en la presentació. Es tracta, com a en David li agrada explicar, “de subratllar la continuïtat, la tradició... les baules, que interconnecten el passat amb el present i amb el futur”. Són frases de gent nascuda als Països Catalans o que hi han viscut, com Picasso, Guillem d’Efak o Johan Cruyff. També n’hi ha d’altres relacionats, com Albert Camus, que tenia una àvia menorquina, o Albert Einstein, convidat per la Mancomunitat, o Anaïs Nin. L’autor, amb aquestes citacions, vol lluitar contra qüestions actuals “que ens causen un profund neguit i que poden provocar que fàcilment es generi un estat generalitzat de desànim, pessimisme, renúncia i tancament”. No es resigna a quedar-se de braços plegats i per això opta per una actitud “optimista i positiva”. David Pagès toca de peus a terra, perquè creu que, com deia Josep Pallach, “el camí cap al millor resta sempre obert”. Defensa ser optimistes perquè hi ha espai per a l’esperança, la qual, i cita Arcadi Oliveres, “estem obligats a no perdre”. Són 999 citacions repartides sota conceptes com ara amor, arrels, art, educació, espiritualitat, humor, llengua, natura, país, temps, testimonis referencials, valors i vida. I una citació, la que fa mil, que queda en blanc perquè cada lector l’ompli. Un llibre editat per MMV Edicions que ens aporta citacions clau i que s’inicia amb una del pare Maur M. Boix i Selva: “L’amor és la clau de tot.”

© El Punt Avui