La irresponsabilitat d’haver passat de 6 a 8 milions

A vegades costa sentir en boca dels nostres governants paraules clares per definir el que ens està passant com a país. I per això em van sorprendre les declaracions del conseller de la Presidència de la Generalitat en què considerava com una “irresponsabilitat” que Catalunya hagi passat de sis a vuit milions llargs de ciutadans que hi viuen sense que s’hagin millorat les infraestructures per fer-ho possible. El conseller Dalmau ho va dir a l’Ara i ho hem repetit tots els mitjans de comunicació. I em va semblar valent i encertat, perquè aquest és un debat del tot necessari per entendre el que ens està passant com a país i la base necessària per endreçar-lo i començar a fer les polítiques necessàries per sortir d’aquest atzucac. Aquest debat l’hem volgut amagar els darrers anys, potser dècades, i ara ens ha explotat. He intentat descriure la sensació que em va envair a començaments d’any dient que els país se’ns engrunava a les mans. Ho deia perquè de cop i volta els trens van deixar de funcionar i vam trobar a faltar quan funcionaven malament però funcionaven; vam prendre consciència que l’autopista està col·lapsada i que totes les mesures anunciades van en la direcció de posar multes i reduir la velocitat i no en la de debatre si cal un peatge (ep!, a totes les de l’Estat, no només a les nostres) o com fer-ho per evitar files de camions que es van avançant els uns als altres i que han convertit les autopistes en molt perilloses; ens van esclatar a les mans les reivindicacions i les vagues dels mestres i dels metges. I tantes coses més que van arribar de plegat.

Per això em va semblar valent el que va dir el conseller Dalmau. No deia que era una irresponsabilitat ser vuit milions dues-centes mil persones al país. Deia que era una irresponsabilitat haver-ho permès sense millorar al mateix temps les carreteres, els trens, els hospitals i les escoles per atendre aquests 8,2 milions de ciutadans. I es referia a les crisis econòmiques viscudes durant aquestes dècades i que no s’ha resolt mai el problema de l’infrafinançament que té Catalunya. I aquí és on estan d’acord amb l’anàlisi que fa el conseller Dalmau, cal preguntar-nos el perquè. És evident que les coses no s’han fet bé. Hem proclamat que ens calen persones arribades de fora per fer aquelles feines necessàries que la gent d’aquí, diuen, no vol fer. I és cert. Però com hem arribat a la situació actual? D’entrada em pregunto de qui és la responsabilitat i el que em sembla és que aquesta és transversal a tota la gent que ha governat durant tots aquests anys. I a la trista realitat que mai hem exigit el concert econòmic com tenen els bascos i els navarresos i la constatació que si ho fem, de demanar-lo, no ens el donaran. Per tant, de l’afirmació que feia l’home fort del govern d’Illa, cal preguntar-se com és que encara ara Catalunya recapti per damunt de les seves possibilitats i en canvi els catalans tinguem un dèficit tan elevat d’infraestructures i ajudes. Podríem parlar dels 25.000 milions d’euros anuals de dèficit. Sí, uns diran que més i altres que menys, però ningú s’atreveix a dir que això no és veritat. L’únic tren que funcionava amb regularitat i puntualitat és el tren que marxa cada dia de cada dia a Madrid amb 60 o 70 milions diaris d’euros que no tornaran. Ni el principi d’ordinalitat es respecta. I la sensació que som solidaris amb els que viuen millor que nosaltres pagant menys, no deixar de corsecar molts catalans que estan farts de pagar més, rebre menys i al cim ser malvistos i insultats a massa parts de l’Estat, especialment de la Comunitat de Madrid, el forat negre causant de l’Espanya vaciada i el que ja ens va advertir el president Maragall fa més de vint anys amb aquell article que titulava “Madrid se va”.

La sensació és que, estant d’acord amb el conseller Dalmau, des dels governs de l’Estat hi ha hagut polítiques deliberades de no inversió a Catalunya. Des de molt abans del Procés. I una aposta per l’alta velocitat ferroviària que s’entén en les línies que uneixen l’Estat amb França o les principals ciutats de l’Estat, però no de manera sistemàtica com s’han fet. No només Espanya és el segon país del món després de la Xina amb més línies d’alta velocitat, sinó que és el que més problemes té per manca d’inversió en el manteniment. I això ha fet que la nostra xarxa de trens, la catalana, sigui, si no horrorosa, tercermundista i ens hagi portat allà on som. No és culpa d’aquest govern, però sí de la voluntat centralitzadora i de la manca d’inversió planificada que ha tingut des de l’Estat durant dècades. O sigui que sí, que és una irresponsabilitat haver crescut de 6 a 8 milions sense reforçar les infraestructures. I així estem, amb maquinistes que boicotegen Rodalies i alta velocitat a Catalunya, amb baixes mèdiques més que qüestionables i amb Renfe que ni ho investiga per no fer-los pessigolles i que encara sigui pitjor. Tot això és una irresponsabilitat i està bé que el pes pesant del govern ho digui ben alt. I que hi posi remei ben aviat.

No som 6 milions i en volen 10

He llegit amb molt d’interès el llibre del gironí Josep Sala i Cullell No som 6 milions, editat per Pòrtic. Aquest llibre és una visió crítica del model català d’immigració. Un tema del qual no se n’ha volgut parlar per por de ser acusats de racistes. En Josep Sala ho fa. Un tipus curiós, aquest professor i escriptor que escriu molt bé i parla sense embuts. Sempre em sorprèn quan el veig perquè es deu acostar als dos metres d’altura. I perquè s’ha fet ciutadà de Noruega, on viu i treballa. On va ser immigrant i va haver de complir tots els requisits per viure-hi, per treballar-hi i, finalment, per ser-ne ciutadà. El seu llibre és valent, com els articles que publica, basats sempre en dades i que toquen temes delicats amb rigor i contundència. La manera com partits nous com Aliança Catalana han fet forat en l’opinió pública, s’explica perquè tenen un monotema del qual els altres han preferit no parlar-ne. Ara sí que s’ha convertit en tema de debat, potser massa tard. Escriu Sala i Cullell que en 25 anys hem passat dels sis milions pujolians de la campanya del 1987 de Lluís Bassat per a la Generalitat, al 8,2 milions. Un creixement del 30%, quan a França, Bèlgica i Àustria només ha estat del 15%. I a Itàlia i Alemanya, del 3%. Immigració econòmica. I l’esquerra de casa nostra vinga a parlar alegrement de la Catalunya dels 10 milions. El conseller Dalmau deu estar esgarrifat perquè ningú parla d’escoles, hospitals, habitatges, trens i carreteres. Aquesta esquerra només ha parlat de fronteres obertes i ajuts per a tothom. I dir el contrari era ser qualificat directament de racista. La immigració descontrolada comença amb Aznar de president, no ho oblidem. O sigui que hi ha pensament al darrere. I una societat madura ha d’afrontar aquests debats amb serietat, rigor i respecte. I de moment no s’ha fet. Els recomano el llibre d’en Sala i Cullell. Es vendrà molt i se’n parlarà poc. El llibre es basa en tres idees principals: com tractar la immigració, fent-ho com amb qualsevol altre afer del país sense ser titllat de xenòfob o racista; entenent que lluny de ser un fet inevitable i espontani, el creixement econòmic ha tingut polítiques molt clares mai explicades; i finalment descartant el discurs de fronteres obertes que han abraçat les esquerres nostrades sense entendre que al darrere hi ha el pensament dels poders econòmics conservadors que el que busquen és mà d’obra barata i destruir les condicions laborals dels treballadors autòctons. És a dir mà d’obra barata amb sous que poden ser considerats de misèria. Amb tot això potser es podrà combatre el missatge de l’extrema dreta i començar a treballar en les polítiques d’habitatge necessàries per donar cobertura a tota la gent que tenim i a qui cal tractar bé si entenen que això va de drets però també de deures. Menys bonisme i més política en el sentit més noble de la paraula perquè, si no, estem abocats a l’abisme.

Divendres, 27 de març

Els culs de la variant de Girona

Fa 33 anys es va inaugurar la variant de Sant Daniel. Mira que se’n va parlar i escriure, de la variant de l’N-II al seu pas per Girona. Sí, finalment va passar per la vall de Sant Daniel i ben aviat es va veure que quedava petita, aquesta variant. Els sidrals que va tenir l’alcalde Nadal. Manifestacions i algun que d’altre ple municipal molt convuls, Però la variant va tirar endavant passant pel mig de la vall. El dia de la inauguració va venir el ministre d’Obres Públiques i Urbanisme, Josep Borrell. D’aquell dia el que més recordo són les pancartes davant de l’ajuntament en què es reclamava la variant per l’autopista i, sobretot, els culs que li van ensenyar en plena variant al senyor ministre. Culs ben gironins, uns més agraciats que d’altres, és clar. Trenta-tres anys després la variant de Sant Daniel continua oberta i cal anar-hi amb compte, per les multes si et passes de velocitat. I l’autopista té quatre carrils al seu pas per l’àrea urbana de Girona i fa funcions de variant oest. Tants anys després cal recordar que la carretera N-II entrava a la ciutat per la carretera de Barcelona i que durant molts anys passava per la plaça del Marquès de Camps i la ronda Ferran Puig i s’encaminava cap a Sarrià passant en paral·lel a la Devesa i travessant el pont de França (abans el pont de la Barca). Vull dir que la variant era necessària. Al final hi ha una anella a l’entorn de la ciutat. I encara massa cotxes que entren a Girona. Però abans de limitar-ho cal construir els aparcaments dissuasius necessaris, el transport públic en forma de llançadora perquè siguin utilitzats i la millora dels pàrquings de pagament a la ciutat. Per cert, potser cal negociar perquè s’obrin els mil aparcaments construïts a l’estació de l’alta velocitat a Girona, en mans d’Adif i que diuen que no es troba qui en vulgui explotar la concessió. El problema, però, tothom sap que és que cal una nova sortida i no s’hi posen a fer-la. Es va planificar malament? Hi ha altres problemes. Aviat tindrem obres a la plaça d’Espanya, la de davant de l’estació, i també a Poeta Marquina, encallades per les dependències estatals. Potser val la pena que aquest aparcament comenci a entrar en servei, em fa l’efecte. Serà un tema que sortirà en la campanya electoral de les municipals a Girona?

Torna el Musicant de Campllong

És un festival al qual em sento lligat. Per amistat amb alguns dels seus organitzadors primer, però sobretot perquè sempre s’ha definit com un festival de país, en llengua catalana i amb la mirada posada en el país en el seu sentit més ampli. Aquest any es farà del 25 al 29 de juny i el seu director, Albert Bosch, va presentar els grups participants juntament amb l’alcalde Lluís Freixas. Hi participaran aquest anys La Llobregat i els Mèlt, un projecte que busca mostrar la diversitat de la música de cobla amb les veus d’un quartet vocal mixt, amb obres pròpies i arranjaments de Jordi Molina. El plat fort serà Ginestà, el grup dels germans Júlia i Pau Serrasolsas, que ha tret àlbum nou. També s’hi podrà veure l’homenatge a Sau, una gira única i irrepetible que encantarà als qui van ser devots de la banda osonenca i a les noves generacions que l’estan descobrint. La música del País Valencià estarà representada per Noelia Llorens Titana, cantautora de l’Horta Nord, amb el seu repertori de fandangos, cançons de bressol, boleros i jotes, que presenta el seu darrer treball: Llum. I finalment el Trio Conxita Badia, coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort i de l’Any Conxita Badia (1897-1974), presenta un espectacle que recupera una de les figures més rellevants de la lírica catalana. Amb obres de Toldrà, Pahissa, Frederic Mompou i Pau Casals.

El MIC, espectacle i fenomen econòmicament beneficiós

Arriba Setmana Santa i per tant el MICFootball, el Mediterranian International Cup, en la seva 24a edició. L’any vinent faran festa grossa. Va començar el 2001 a les Illes Canàries, on es deia Mundialito Islas Canarias, però els seus organitzadors el van portar a terres gironines l’any següent i van comptar amb la col·laboració i la complicitat de la Diputació de Girona i de molts ajuntaments. És un espectacle futbolístic però també un fenomen molt beneficiós des del punt de vista econòmic. Molts hotels s’ompliran perquè als milers de jugadors s’hi han d’afegir molts familiars. Arriba ara la 24a edició, del 31 de març i fins al 5 d’abril, i ho fa amb rècords de participació: 482 equips d’arreu del món, inclosos els del MICIntegra. Al llarg dels anys hi han participat més de cent mil jugadors i els que en som assidus hi hem pogut veure des de Messi i Neymar fins a Lamine Yamal o Pau Cubarsí. Aquest any seran 1.200 partits en seixanta camps de 45 municipis, als quals aquest any s’hi afegeixen Arbúcies i Flaçà. Figueres va ser la seu de la cerimònia d’inauguració i les finals es disputaran a Palamós. La Diputació de Girona garanteix la continuïtat de la convocatòria futbolística fins al 2030.

Bertrana i Josafat, als soterranis de la catedral de Girona

La setmana passada escrivia sobre la reedició de Josafat, la gran novel·la de Prudenci Bertrana en el seu 120è aniversari de la publicació. Ho ha tirat endavant Edicions de la Ela Geminada. El que ara he sabut és que el dijous 9 d’abril, a les set de la tarda, als soterranis de la catedral de Girona, en col·laboració amb l’Ajuntament, la Fundació Prudenci Bertrana i la Catedral de Girona, hi haurà un extraordinari programa. Una primera conversa entre Glòria Granell i Judit Pujol amb el títol Jo, Prudenci Bertrana. Una segona titulada Josafat, 120 anys després, amb Xavier Pla, Núria Bendicho i Clàudia Rius. La projecció del tràiler de la pel·lícula Josafat de Xavi Puebla i lectura de fragments de la novel·la a càrrec de Jordi Garcia amb la intervenció artística de Joan Mateu, els dibuixos del quals formen part d’aquesta reedició. El marc incomparable, i aquesta vegada no és cap exageració, dels soterranis de la catedral acollirà la commemoració, on s’hi podrà comprar el llibre i es convidarà a un tast de vins. L’entrada és gratuïta amb inscripció prèvia a la pàgina web de la Catedral de Girona.

Josafat va ser escrita en plena època del modernisme català. Va ser impresa a Palafrugell i presentada al premi de novel·la de la Festa de la Bellesa de Palafrugell l’any 1905, però no va ser premiada per motius morals, atesa la cruesa i el caràcter “sacríleg” de l’obra. Josafat, procedent del món rural, té vocació religiosa, però pel seu caràcter violent és enviat a fer de campaner. Conèixer la Pepona i sobretot la Fineta, prostitutes, el trastoca i el condueix a un destí cruel.

© El Punt Avui