La memòria és un gran cementiri

Un whatsapp rebut a primera hora del matí em fa saber que Maria Carme Ribas Mora porta dies a cures pal·liatives i que per això no pot respondre els missatges. Ho escriu un seu cosí i pel to s’endevina que el final li ha arribat a la que s’anomenava a si mateixa “la nena Mora”. A dos quarts de nou del vespre Salvador Garcia-Arbós em comunica que acabava de morir. Ja em perdonaran, però el primer que vaig pensar va ser: qui li escriurà la necrològica? I és que la Maria Carme, que pot i ha de ser recordada per moltes coses, la gran majoria bones, va destacar durant molts anys, també en aquest diari, per enviar obituaris en què parlava de gent amiga que ens havia deixat però també moltes vegades de gironins de qui havia sentit parlar i sempre recordant els pares i la granja a la signatura. A la seva manera i després de tancar la Granja Mora i, sobretot, després de perdre els seus referents de vida, els pares i el seu germà Raimon, la Maria Carme es va refugiar en les necrològiques, el correu i les xarxes socials per mantenir correspondència amb molta i molta gent, per explicar coses, preguntar-les i estar així al dia del que passava a la seva estimada Girona. La Maria Carme va ser un Pereira gironí i gràcies a ella vam saber de la vida i de la mort de tantíssimes persones que havien format part de la seva vida. El centre de la seva vida va ser la Granja Mora. Allà hi va treballar, va dedicar-hi la seva vida i hi va estar entregada (i lligada) per sempre més. Els que vam conèixer la Granja Mora, allà a la Cort Reial, sabem que bé que s’hi menjava en una època en la qual no tothom ho feia ni tenia accés a les delicadeses que s’hi servien. En podrien parlar, i ho han fet, l’alcalde Nadal, Josep Maria Fonalleras, en Vador, Narcís Genís i tanta gent que s’hi trobava. En vaig ser client ocasional quan anava als Maristes del carrer Claveria i hi vam celebrar alguna festa de Sant Tomàs d’Aquino. O hi anava després d’entregar alguna crònica al Gerona Deportiva, que tenia la redacció just al costat de la granja. La Maria Carme tenia devoció absoluta per pares i germà. I es va veure com una cronista oficiosa d’una determinada Girona. El seu món era la granja i les amigues de tota la vida. S’autoanomenava “la nena Mora” i parlava sovint de totes les nenes de la seva edat amb qui havia coincidit i a qui va dedicar unes ratlles en la seva defunció. La seva vida també eren els manaies i el fet de ser la primera dona pendonista li va donar ales per parlar-ne i participar-hi. La recordo a la processó, rodejada de mainada, amb la vesta però destapada, sense cucurulla. Li agradava que la veiessin. Va reivindicar Xavier Cugat i els seus gegants. Formava part d’una Girona que desapareix i que ella va voler reflectir a la seva manera. Va escriure La Girona que estimo. El centre del seu món era la Granja Mora i sense la granja, a la qual ella i en Raimon van dedicar la vida, va quedar òrfena i es va refugiar en les notes necrològiques. La recordo, amb les seves batalletes i la seva sensació els darrers temps que alguna mà negra no li volia bé. No vaig aconseguir mai saber del cert de què parlava. Descansi en pau.

Alguna vegada he comentat que el fet de ser gran i tenir memòria fa que aquella sensació de sentir-se una mica el Pereira d’Antonio Tabucchi arreli. El que passa és que molts amics han quedat pel camí i a les redaccions dels diaris la gent és jove i no els recorda. Obliden que els diaris els llegeix la gent gran i que no hem sabut canviar-ho. He titulat aquesta entrada “La memòria és un gran cementiri” en homenatge al gran periodista Manuel Ibáñez Escofet. Abans de la mort de “la nena Mora” vaig pensar en molta gent que ens ha deixar per aquestes dates i em va semblar que el títol de les seves memòries era el millor per parlar d’amics a qui recordo i que se’n van anar massa aviat. Ibáñez Escofet, redactor d’El Matí d’abans de la guerra civil, va ser el director anhelat per al primer diari en català després del franquisme. No va poder ser. Home fort d’El Correo Catalán des del 1952, va ser el director del mític Tele/eXpres, un diari nou, diferent i valent que va haver de deixar a causa d’un atac de cor després que empresonessin Josep Maria Huertas Claveria per un article. Després va ser director adjunt de La Vanguardia. Assessor de Tarradellas i Jordi Pujol, va........

© El Punt Avui