Dimecres, 11 de febrer

El país se’ns engruna i fa l’efecte que ens hem tornat mesells

Els mestres surten al carrer el dia abans del Dijous Gras. No val la pena entrar en xifres de si van ser divuit mil o dotze mil. Van ser molts i molts i feia temps que les manifestacions no tenien una presència tan gran al carrer i que a l’ambient hi havia un emprenyament tan gran entre els docents. I el mateix va passar a la resta del país, on es van tallar carreteres i autopistes. Parles amb mestres i professors, de secundària i d’universitat, i la diagnosi s’assembla molt. Des de fa anys. Cert que darrere de la vaga i de futures mobilitzacions hi ha peticions de millora de sous i condicions laborals, però és alguna cosa més que tot això. Hi ha la sensació que alguna cosa s’ha trencat, des de fa dècades, i que l’escola catalana està desorientada i cansada i que les expectatives no són precisament bones. Parles amb experts i et diuen que durant massa anys hem anat a remolc d’algunes polítiques que han fet perdre qualitat i rigor. Alguns s’atreveixen a dir públicament que a l’escola i a l’institut no s’ensenya, que a l’escola ara mateix la prioritat és una altra i que al costat de nanos que treballen i s’exigeixen hi ha també molta gent que hi va perquè hi ha d’anar però a la qual no es pot avaluar ni suspendre. No entraré en tecnicismes perquè no els conec però em refio de la gent que sí que hi entén i que ens alerta que cal un canvi de rumb. Hi ha hagut massa polítiques que es qualifiquen de “bonistes”, cosa que no hauria de ser necessàriament dolenta si anés acompanyada de resultats. Però no n’hi ha, de resultats. Parles amb mestres i professors i t’expliquen històries que podrien anar directament a llibres de contes per la seva absurditat. Expliquen històries de pares que acabes dient: això no pot ser. De nanos que són a les aules i van passant de curs sense entendre ni un borrall de català. Ni de castellà, algunes vegades. Una situació complexa en què hem barrejat la pèrdua d’autoritat de mestres i professors, la necessitat d’alguns pares d’imposar criteris que no tenen solta ni volta, canvis de política educativa al centre en funció de qui el dirigeix... I això darrer no seria problema si no canviessin tantes vegades de rumb. I que hi hagués un criteri clar sobre l’ús de les noves tecnologies. Mentre que al nord ja limitaven o descartaven ordinadors, aquí se’n feien compres massives, però, per a què? Hi ha molta desorientació i també grans dosis d’absentisme. Llegint llibres com els de Damià Bardera o seguint alguns comptes de xarxes socials de mestres i professors et poses les mans al cap. I la sensació és que això ens està passant com a país i no només al món educatiu.

Tornarà a haver-hi vagues al sector educatiu. I tindrem les de la sanitat pública. I la sensació és que el país se’ns va engrunant i que massa coses no funcionen bé o directament no funcionen. Hi ha un excés de burocràcia buscada que ho frena tot. Tenim problemes brutals d’habitatge, siguin pisos i cases per comprar o per llogar i la sensació és que tot són bastons a les rodes per als que volen fer-ho, de construir. Alguns polítics electes del món de l’esquerra, nostrada i espanyola, tenen més feina a justificar les ocupacions que no pas a perseguir-les quan són delinqüencials. I la gent que treballa, paga impostos i vol viure amb una certa pau no se’n surt. A tot això hi afegim que fa dues setmanes que no hi ha seguretat que els trens que gestiona Renfe funcionin. Ha estat desesperant i ha costat la reprovació i peticions de dimissió a la consellera Paneque, que s’ho ha trobat perquè els problemes venen de dècades enrere. Rodalies parades o sense saber mai si caurà un arbre, hi haurà incidències que provocaran retards o anul·lacions o si els maquinistes d’obediència espanyola decidiran que no hi ha hagi trens. O que no funcioni la informàtica a can Adif. O el que sigui. I ja només faltava l’alta velocitat. No hi ha certeses que puguis arribar a la feina, a la universitat o allà on sigui que hagis d’anar fent servir el tren. I l’autopista està col·lapsada, sense un bon manteniment i és més perillosa que mai. El país se’ns engruna i tot té una explicació. Són els 22.000 o 25.000 milions d’euros que se’n van cada any cap a Madrid per no tornar. És el dèficit fiscal. És la voluntat d’infrafinançament pensada i executada metòdicament des de l’Estat profund. Com diu el periodista Miquel Riera, l’únic tren que funciona amb puntualitat és el que cada dia marxa cap a Madrid, carregat amb setanta milions d’euros recaptats a Catalunya i que omplen les arques de l’Estat. 25.000 milions de dèficit fiscal. La gent està emprenyada, sí, i es queixa. Però d’una manera que fa pensar que ens hem tornat mesells i que aguantarem això i el que faci falta. Quan tot això passa i és premeditat, recordo Francesc Ferrer i Gironès quan parlava de catalanofòbia i, sí, crec que hi ha molt de tot això en la nostra relació amb l’Estat espanyol. I costa d’entendre si som com deien: la locomotora econòmica de l’Estat. I llavors em ve al cap Ramon Trias Fargas i la seva famosa frase: “Nos quieren, pero no nos aman”.

El país s’atura. El fa aturar el govern a instàncies de Protecció Civil. Quin Dijous Gras més estrany! Ni escoles, ni universitat, ni proves sanitàries ni operacions, ni biblioteques, ni gimnasos. Tot el que és públic queda tancat, excepte els serveis d’urgència. El temporal de vent previst ho ha fet anul·lar tot. I es demostra que a Barcelona, l’àrea metropolitana, el Maresme, el Vallès Oriental i Occidental, és una decisió encertada. Però és això tot el país? El territori, que diuen ells? A les comarques gironines fa un dia excepcional. Assolellat i encara que de matinada el vent ha bufat fort, de dia fa una lleugera brisa. A Portbou i l’Alt Empordà encara riuen i els periodistes Marc Bataller i Ramon Iglesias i Àngel Quintana expliquen històries de quan bufa el vent i com de normal és tot plegat. Ens hem passat de frenada? Sí. I encara que diguin que era per evitar la mobilitat, s’han adonat que no ho han fet bé, encara que no ho reconeguin. La prova és que les alarmes als mòbils sí que seran territorialitzades els propers dies. I, sí, dissabte hi haurà bufades importants a les Terres de l’Ebre i l’Empordà, entre d’altres llocs. Però, ara sí, les alarmes van per comarques i tot i així no l’acaben d’encertar. Crec en les alarmes, però cal tenir cura. Fa molts anys, Iñaki Gabilondo deia amb sorna allò de “Llueve en Madrid, llueve en España”. Ara sembla, fins i tot a les grans emissores del país, que si passa alguna cosa a Barcelona, passa a tot el país. Compte amb tot això!

Contra els multireincidents

Finalment el Congrés dels Diputats aprova una llei contra la multireincidència. Al darrere hi ha Marta Madrenas, diputada de Junts. El text feia més d’un any que estava parat a la teranyina legislativa, però ara s’ha fet de la necessitat virtut i el PSOE li ha donat sortida i s’ha aprovat amb els vots del PP, Vox i PNB. ERC s’ha abstingut i Sumar i l’esquerra basca hi han votat en contra. Amb aquesta llei, que ara anirà al Senat i que podria entra en vigor a l’estiu, es pretén castigar els lladres multireincidents. I no s’entén el vot no favorable, perquè la multireincidència és una autèntica plaga. L’esquerra espanyola, i també la nostrada, parla immediatament d’immigració. Però aquesta llei es fa contra els lladres multireincidents, siguin qui siguin i vinguin d’on vinguin si és que han vingut d’algun lloc i no són lladres ben nostrats. Parles amb la gent i ningú no entén com no passa res amb ningú detingut desenes i desenes de vegades. Els jutges deien que els faltaven instruments per treure del carrer aquests multireincidents, alguns d’ells perillosos. Espero que ara les tinguin, les eines. No n’hi ha tants, de multireincidents, però n’hi ha, es fan notar i provoquen allò que abans es deia alarma social. Quan et trobes que t’han entrat a casa, t’ha desaparegut alguna cosa teva, o te l’han pispat pel carrer, la sensació d’impotència és total. I que els responsables tenen impunitat, també. La millor manera de combatre aquesta sensació no és posar gent a la presó, però sí posar-hi qui realment ho mereix.

Divendres, 13 de febrer

‘Rock i altres ritmes’, gran llibre de Xavier Castillón i Eloi Camps

Es presenta a la Casa de Cultura de Girona un nou volum dels Quaderns de la Revista de Girona en què els periodistes Xavier Castillón i Eloi Camps passen revista al món del rock, i no només del rock sinó d’altres estils, a les comarques gironines. Un gran llibre, si m’ho permeten. En Castillón i l’Eloi han fet una gran feina de recopilació i ens presenten d’una manera molt completa el que ha estat un fenomen cultural a les comarques gironines recollit en un volum amb una portada amb foto de Manel Lladó d’un concert de Sopa de Cabra. M’he llegit el llibre de dalt a baix i em faig creus de la capacitat de recopilació de gent tan diversa. Conec els llibres de l’Eloi i soc un enamorat de la feina d’en Castillón i recordo especialment la seva recerca sobre les discoteques de Platja d’Aro que li va valer la beca Jordi Comas. I també com a comissari de l’exposició Girona Pop i la relació que va establir amb el pastisser de l’Argenteria Fredi Faure, l’autor de Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, un llibre de recopilació imprescindible que va escriure amb Xavier Juanhuix el 2006. Faure, que va tocar amb Los Yakers, Los Gringos, The Fringe’s i IV Dinastia i anys després amb Caca de Vaca i Bit-Shadow, va ser peça imprescindible per a la memòria d’uns anys que ara es perdria. I el llibre d’en Xavier i l’Eloi ve a completar una feina necessària de preservació de la memòria i d’uns temps que van ser molt importants per a les comarques gironines. A la presentació es va poder veure una mostra sobre Los 5 Diablos, conjunt de referència d’aquella Girona. Dels que hi van passar recordo sobretot el desaparegut Max Varés, a qui vaig conèixer com a client del mític Enderrok i Can Max i com a escultor, i Llorenç Frigolé, present a la presentació i que també va ser cara visible d’un establiment de restauració que m’agradava al carrer Cardenal Margarit. Els recomano Rock i altres ritmes perquè són quaranta capítols que passen revista a la música, des dels antecedents als anys 60 i la bona feina que van fer les emissores gironines, als estudis de gravació i les discogràfiques que han estat clau. Per anys, per estils de música, per comarques i amb especial dedicació als grups més importants, de Los 5 Diablos i Atila a Tarango, passant per Sopa de Cabra, Sangtraït, Kitsch o Umpah-Pah. Un llibre imprescindible per preservar la memòria d’uns anys de música gironina.

Divendres, 13 de febrer

Gràcies al sarrianenc Josep Maria Sansalvador m’arriba que ha mort a Sant Cugat del Vallès la senyora Mercè Carbó Colomer, vídua de Jordi Figueras. Tenia 95 anys. Potser la majoria de vostès no ho recordarà, però l’any 1968 aquesta senyora es va fer tremendament popular guanyant –crec que va ser la primera dona– Un millón para el mejor, un concurs de l’única televisió que teníem, TVE. Hi va participar perquè volia els diners per a la seva filla Lurdes, discapacitada psíquica i al mateix temps donar a conèixer una realitat silenciada, la d’aquells nois i noies a qui s’amagava a casa i a qui s’anomenava d’una manera que ara seria inacceptable. Amb la seva simpatia i bon fer, va guanyar-se tothom. A més, era catalana i ho semblava. La seva victòria al concurs que presentava Joaquín Prat la va fer extraordinàriament popular i va ser coneguda com la Mamá del Millón. Va arribar a ser regidora a l’Ajuntament de Barcelona i va voltar per tot el país. Josep M. Sansalvador ho va recordar en un reportatge a la Revista de Sarrià de Ter quan va retrobar la fotografia a la mostra Els desconeguts de sempre, que es va poder veure al Bòlit de Girona el 2023. Allà es veia la fotografia de Narcís Sans, ara al CRDI de l’Ajuntament de Girona, de la seva visita a Sarrià de Dalt, on als locals de la parròquia hi havia el centre d’educació especial Mater Dei, de l’Associació Protectora del Disminuït Àngelus, posteriorment Fundació Ramon Noguera. Va ser rebuda per les autoritats i, sobretot, per un munt de veïns que volien veure en directe la Mamá del Millón.

Dissabte, 14 de febrer

Deu anys sense Muriel Casals

Era dona, d’esquerres, professora universitària, economista, havia estat presidenta d’Òmnium i era diputada de Junts pel Sí quan va ser atropellada. Era la cara visible del moviment unitari per la independència i va ser clau en la llista de Junts pel Sí. Voldria recordar-la. No sé què pensaria ara mateix amb la desunió dels partits que un dia van dir que volien la independència. Ella va posar el país al davant del partidisme. Els anys del somni. No, no estaria contenta.

Dilluns, 16 de febrer

Fa cinc anys que és a la presó. Sé perfectament que la condemna a Pau Rivadulla i Duró (Lleida, 1988) va ser per diverses causes i no només per enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries contra la corona i contra les institucions de l’Estat. Li han robat cinc anys de la seva vida i és una vergonya el seu empresonament i aquests cinc anys a la presó. També sé que van ser les seves lletres contra l’emèrit i la corona les que el van empresonar i les que el tenen tancat a la presó de Ponent. No soc seguidor seu i em temo que no m’agrada el que cantava, però insisteixo que és una vergonya. Ara l’ANC, Lluís Llach, dos-cents catedràtics i professors universitaris de tot el món demanen la seva llibertat. No sé si mereix cap premi o no, però sí que sé que, mentre que grans corruptes condemnats per la justícia són a casa, a ell per dir quatre veritats el van tancar i que el seu cas no és una condemna, sinó una venjança.

Dimarts, 17 de febrer

Què farà Carles Ribas?

Una pregunta que es fa molta gent. Es presentarà Carles Ribas a les municipals? Sí, sembla que sí. Amb qui? Ah, això ho haurà de decidir ell perquè d’ofertes en té moltes. I sap que hi ha enquestes que li donen representació. Encara que no hagi dit per qui es presenta encara. En parlarem...

© El Punt Avui