Dimecres, 25 de febrer

El 23-F a Girona: “Joaquim, no correrá la sangre”

El mateix dia que el govern de Pedro Sánchez desclassifica els papers dels 23-F, els del cop d’estat del 1981 que va fer perillar la incipient democràcia a l’Estat i que realment va servir perquè el rei Joan Carles passés per defensor de la democràcia i consolidés la monarquia, mor Antonio Tejero Molina, la cara del cop d’estat, condemnat a trenta anys de reclusió dels quals només en va complir quinze i no precisament com un pobre lladregot tancat a la presó. La imatge del tinent coronel pistola en mà, el “se sienten, coño” i els trets de metralleta al Congrés han passat a la història. Es va tenir clar que els serveis d’intel·ligència estaven al cas del cop i que, a la seva manera, el van controlar i reconduir cap a on volien. I de fet el cop no va ser tan fallit i va portar a limitar el que havia de ser l’estat de les autonomies. Va ser un cop de timó –Tarradellas dixit– i, quan va fracassar, el rei va reunir les principals forces al Congrés, però no CiU i el PNB. Després, va venir la Loapa. I amb la victòria del PSOE Narcís Serra va fer feina com a ministre de Defensa.

S’ha parlat molt de la desclassificació dels papers del 23-F. Ha estat una presa de pèl. No hi ha tota la informació, que ja va ser depurada al seu moment i per tant aquest gest del govern Sánchez ha servit per al que ha servit, per desviar l’atenció d’altres coses. De fet els que l’han investigat diuen que van tenir accés a molts més papers dels que ara s’han publicat. El més important ha estat saber que la dona de Tejero titllés de “tonto” el seu marit i digués que ja l’havien enredat com sempre i que el deixarien tirat.

Però crec que cal deixar clar que aquell dia molta gent es va espantar molt. I n’hi havia per estar-hi. Mesos o anys després van circular llistes de les persones que havien de ser neutralitzades a Girona, amb noms molt coneguts i que per tant havia apuntat algú que vivia a la ciutat. Neutralitzar volia dir pelar-les, potser. O sigui, que poca broma. Aquell 23-F, la nit i el matí del 24 fins a l’alliberament dels diputats retinguts al Congrés, molta gent va passar por. Partits d’esquerres i sindicats van carregar els seus arxius i alguns d’ells van dormir a la Catalunya del Nord. Algun dirigent va dormir a Perpinyà aquella nit. D’altres van estar al peu del despatx a risc de no saber què passaria. Joaquim Nadal, que encara no feia dos anys que era alcalde, feia classes a la universitat, a l’antic seminari, i se’n va assabentar al mateix temps que Modest Prats, que no donava crèdit al que passava. La gent se’n va assabentar per Ràdio Girona perquè la SER era l’única que donava en directe la votació per escollir president Leopoldo Calvo Sotelo. Va ser Rafael Luis Díaz el que va retransmetre el cop en directe fins que una amenaça de mort el va silenciar. El que va permetre la imatge visual, potent i definitiva del cop, va ser la decisió del tècnic de TVE Pedro Francisco Martín, de deixar la línia oberta i permetre que el senyal de ràdio i televisió quedés actiu. Però aquella imatge no va ser emesa fins l’endemà i la ràdio va administrar la informació. O sigui, que els gironins que van escoltar el cop d’estat en directe, van quedar després amb música primer i música militar després, com també va fer TVE ocupada per l’Exèrcit.

Joaquim Nadal se’n va anar a l’Ajuntament i al despatx d’alcaldia es van reunir molts dels regidors de totes les forces polítiques. Preocupació i por. Nadal coneixia bé l’exili republicà i en algun moment es va veure seguint el camí del 39 cap a la frontera. Anys després reconeixia que s’ho va pensar perquè, si els volien atrapar, l’exèrcit només havia d’anar a l’Ajuntament i els haurien agafat gairebé tots. A la Diputació també es van reunir. De fet el president Arcadi Calzada era a la Cerdanya i va decidir tornar i amagar els símbols del cotxe presidencial. A l’Ajuntament hi havia preocupació pels cinc diputats gironins i el senador segrestat. No hi havia bones comunicacions ni, cal recordar-ho, telèfons mòbils. Jo treballava a Ràdio Girona i al carrer Pompeu Fabra es va presentar la Policía Nacional i al centre emissor de Sarrià de Dalt, la Guàrdia Civil. Ens venien a protegir, es veu. A l’Ajuntament Joaquim Nadal va fer i rebre trucades. Es va posar en contacte amb el general Ricardo Oltra, governador militar de Girona, que va tirar pilotes fora. Esperava a veure què passava tot i que hi havia notícies de celebracions a la sala de banderes de les casernes. L’endemà defensava l’ordre democràtic, però aquella nit es van mobilitzar soldats i tancs a Girona, que no van arribar a sortir. A València, sí. Milans del Bosch dissolia ajuntaments i ordenava el toc de queda. Faltaven encara moltes estones perquè Jordi Pujol digués que havia parlat amb el rei i digués allò del “tranquil, Jordi, tranquil”.

Nadal també va trucar a Narcís Serra, alcalde de Barcelona. Aquest havia parlat amb el capità general i el que li havia dit aquest era que si les coses es complicaven li posaria un cotxe per portar-lo a la frontera. Nadal, mig en conya mig seriosament, li va dir que el passessin a recollir, si era el cas. També va rebre trucades. Una del sindicalista Xavier Lao, llavors a Correus, que li va trucar per posar-se a disposició de l’alcalde i va demanar “armar el poble”. Quan Nadal li va preguntar com ho pensava fer, li va dir que assaltant les armeries. Valga’m Déu. El van tranquil·litzar i li van demanar que es quedés a casa i que deixés fer. No sé si tranquil·litzadora va ser la trucada que va fer Nadal a un company d’estudis, l’advocat Jaime Serrano de Quintana, a qui Nadal va definir com a “molt i molt de dretes, però molt gironí i molt simpàtic”. Llavors se’l relacionava amb Fuerza Nueva. I quan Nadal li va preguntar com veia el que passava li va deixar anar una frase que ha passat a la història: “Tranquilo, Joaquim, en Girona no correrá la sangre!”. Per sopar van demanar mongetes amb botifarra al Capritxo, el restaurant habitual a la carretera de Quart. Entrada la matinada va sortir el rei per televisió i tot es va calmar. Els diaris progressistes van sortir en defensa de la democràcia i els de dretes dient que el cop havia fracassat. Però fins l’endemà a mig matí no es van alliberar els diputats segrestats. Després tothom va respirar. Es veu que la democràcia s’havia salvat.

Una gàbia daurada per a Tejero al castell de Figueres

Antonio Tejero va ser condemnat a trenta anys de presó. Algun d’aquests el va passar al castell de Figueres, on es va habilitar l’antiga clínica per acollir-lo a ell i al famós capità Muñecas, també colpista i també condemnat. Era una presó, però una gran presó on Tejero tenia tot el que podia necessitar i més, sense llibertat. Va arribar-hi a mitjans de maig del 1983. Aviat el castell, del qual va sortir amb permís per a una visita mèdica i per a l’ordenació sacerdotal d’un fill seu, es va convertir en lloc de peregrinació. De visites no li’n van pas faltar. Ni, diuen, tiberis que li portaven dels grans restaurants de Figueres. Ni un bon suquet que li van fer pescadors de Roses. Ni gent que seguia conspirant. Ni el que li aconsellaven: que vivia i viuria millor si es quedava per a ell els detalls d’un cop d’estat en què hi va haver molts involucrats, alguns d’ells membres del servei secret que van continuar en actiu. Calia protegir el rei, sobretot. De fet, ja tenia raó la dona de Tejero: va ser el tonto útil i només la seva fòbia a la democràcia va impedir el que es pretenia: un govern controlat pels militars amb Armada al capdavant de tot i el rei com a figura decorativa, que en realitat és el que li reserva la Constitució. De la bona vida de Tejero a Figueres en va quedar constància en un reportatge publicat a Interviú amb fotos de Tejero dins el castell. El signava Gabriel Ferran i molt després es va saber que els autors, que van entrar amb la complicitat d’un repartidor de butà, eren els periodistes figuerencs Francesc Cruanyes i Jordi Jordà.

Divendres, 27 de febrer

‘Luces de Bohemia’ al Teatre Municipal el 1984

Les efemèrides em recorden un moment molt especial de la meva vida i que recordo molt plaent. Veure al Teatre Municipal de Girona una producció del Centro Dramático Nacional, dirigida per Lluís Pascual, amb escenografia de Fabià Puigserver i interpretacions de José María Rodero com a Max Estrella i Carlos Lucena com a Don Latino. I la presència d’actors com Manuel Alexandre, Félix Rotaeta, Montserrat Carulla, Paco Algora i Vicky Lagos, entre d’altres. L’estrena havia estat a París i el director del Teatre Municipal de Girona, Pere Codina, va aconseguir que, abans d’estrenar a Madrid i fer gira per l’Estat i Mèxic, es fessin cinc funcions a Girona. Va ser espectacular. Hi van passar més de cinc mil persones, és a dir, ple absolut, i molta gent es va quedar amb les ganes de veure-la perquè les entrades es van esgotar. Fa 42 anys, però recordo vivament aquell dia de febrer en què vaig quedar encisat per tot: l’escenografia, la direcció i, sobretot, el paperàs dels actors, en especial el gran José María Rodero, a qui només havia vist als Estudio 1 de TVE. El crític teatral gironí Pere García, l’home que té tot el teatre al cap, segons m’explica Pere Codina, va veure les cinc funcions del que va qualificar com “la millor obra del teatre espanyol de tots els temps”. Una obra que Valle Inclán mateix creia que seria difícil de representar pels canvis d’escenari i els 28 personatges que tenia. Pere García n’estava al cas des d’una estrena a Madrid el 1973 amb Rodero i Agustín González de protagonistes i també la va veure el desembre del 1973 a Barcelona amb Alejandro Ulloa com a Max, perquè Rodero es va negar a fer dues funcions diàries. Al Teatre Municipal de Girona hi va ser tothom, a l’estrena, també l’alcalde Nadal i el president Pujol i el conseller Mas Cahner. Una gran obra, una gran producció i la sort per als gironins que Pere Codina era amic de Lluís Pascual, van permetre veure aquella joia del teatre que anys després, el 2011 es va fer amb només vuit actors, tots catalans, amb Lluís Soler com a Max Estrella i Jordi Martínez de Don Latino. Per cert, a Girona José María Rodero es va posar malalt, va ser atès a l’hospital Santa Caterina pel doctor Lluís Miquel, que li va recomanar descans. Memòria de Pere Codina Gironella.

Dissabte, 28 de febrer

Setanta anys de l’adeu del “tren de butxaca” Girona-Palamós

Va ser el 29 de febrer del 1956 quan el Tren Petit, el que anava de Palamós a Girona passant per Flaçà va fer el seu darrer viatge. L’escriptor Bepes el va batejar com el “tren de butxaca”, d’altres en deien el Tramvia del Baix Empordà o el Tren del Suro i el ramal de la línia que anava de Girona a Banyoles, inaugurat el 1928, va ser batejat com “el Tren Pinxo”. La línia va ser la primera de les de via estreta que es va tancar, després vindrien les de Girona a Sant Feliu i la de Girona a Olot. El Tren Petit de Palamós s’havia inaugurat el 23 de març del 1887 fins a Flaçà. A Girona va arribar el 1921 i tenia l’estació a Pedret, en una zona que ara és un bloc d’habitatges. La línia circulava per la carretera i compartia calçada en la gran part del seu traçat amb els cotxes, motiu important per a la seva eliminació. Quan entrava a Palafrugell tenia un ramal que duia a la fàbrica de suro Armstrong i un dels punts complicats eren els revolts de Torrent. També al Pont Major, on la línia que venia de Palamós havia d’agafar un revolt important, hi va haver un xoc amb un camió que va provocar víctimes.

Eleccions, Gran Via i Pablito

Tres coses que només tenen a veure entre elles que van passar l’1 de març. El 1979 es van celebrar les segones eleccions generals a l’Estat, les primeres després de l’aprovació de la Constitució. A l’Estat va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez. A Catalunya el PSC i a la demarcació de Girona el PSC va treure dos diputats amb 66.328 vots, la UCD, dos diputats amb 28.939 vots, i CiU només un, tot i que només va tenir 204 vots menys que els centristes. Ernest Lluch, Lluís Maria de Puig, Josep Arnau, Josep Botanch i Ramon Sala van ser els diputats. Setmanes després van arribar les municipals que a Girona va guanyar Joaquim Nadal amb nou regidors, dos més que CiU de Joan vidal i Gayolà, en un consistori amb cinc regidors de la UCD i quatre del PSUC.

També l’1 de març, però de 1987, es va fer l’última sessió de cinema al Gran Via de Girona. Tantes tardes a la seva platea. Es va convertir en bingo fins que va ser tancat i enderrocat. Ho recordo perquè molta gent encara es pregunta què passa amb el Cafè Gran Via, el darrer vestigi de temps d’esplendor. Ara la cantonada de la plaça de la Independència fa pena. Deixada, com tot l’edifici. Encara que algú augura que hi pot haver alguna solució, ha estat molts anys judicialitzat.

La tercera pota de l’apartat és per al meu amic Pablo García Cortés, més conegut per Pablito. Va morir l’1 de març del 1999. Hi vaig poder treballar i era un fenomen en tots els sentits. Nascut a Almeria el 1922, va viure al País Basc francès i Salt abans d’exiliar-se a Algèria. Es va fer fotògraf a Oran, al diari L’Echo, i quan va haver de fugir-ne treballa a Madrid i Barcelona abans d’arribar a Girona, on va treballar a Los Sitios, tot i que durant molt de temps no podia signar les fotografies. També va treballar per a diaris de Barcelona, les agències EFE i Europa Press i el Paris Match. El seu fons el va deixar a Inspai, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona. Va regentar el mític Ven y Ven a Vista Alegre i era un enamorat de Platja d’Aro.

Ignasi de Ribot i de Balle

Tal dia com avui de 1972, fa 54 anys, va ser designat alcalde de Girona. Ho va ser fins a l’abril de 1979, quan el va substituir Joaquim Nadal, ja elegit democràticament. Ignasi Ribot té ara 99 anys i encara exerceix com a advocat, la seva feina des de que es va llicenciar el 1950 amb 24 anys. Especialista en dret català i dret civil. El seu germà Joan Maria també va ser alcalde, poc temps. Va ser president de la Germandat Sindical de Pagesos i Ramaders, de la Cambra Agrària de Girona i del Casino Gerundense. Mai no es va afiliar a Falange. Sí, va ser nomenat en època franquista però ara se li reconeix que va posar fi a un desordre especulatiu de la ciutat i el conegut pla Perpinyà que havia d’inundar de gratacels la vora de l’Onyar. Va participar en la creació de Patronat Santa Creu de la Selva per construir pisos protegits, molts a Can Gibert del Pla. Amb ell es va inaugurar el viaducte i la nova estació de la Renfe. Va ser el darrer alcalde del franquisme, però se li reconeix que va fer feina, que ja és molt dir d’aquells temps.

© El Punt Avui