I Marta Madrenas va ser l’alcaldessa de Girona

Des que el 9 de gener del 2016 Artur Mas va anunciar que l’alcalde de Girona Carles Puigdemont era el proposat per assumir la presidència de la Generalitat després del seu pas al costat, fet que es va concretar l’endemà al Parlament i, oficialment, amb la presa de possessió del dia 12, calia trobar un substitut per a Puigdemont a Girona. L’escollit va ser Albert Ballesta, un servidor públic, que va acceptar el repte. Va ser allò que havia anat de número 19 i força regidors van haver de dimitir. Es va haver de salvar també l’anomenat foc amic, d’Unió i de dins mateix de Convergència. No va anar bé. Amb un govern a la Generalitat de Junts pel Sí, amb gent de CiU i ERC, no hi va haver manera que el que era possible al país fos possible a Girona. Hi va haver moltes versions i qui va rebre algunes bufetades va ser Maria Mercè Roca, llavors número 1 d’ERC i a qui li oferien entrar al govern i portar el que volgués, preferentment Cultura. Amb el temps ha quedat clar que les ordres venien de més amunt i no hi va haver acord a Girona. Albert Ballesta va ser escollit alcalde i després de negociar amb tothom i havent quedat molt sol, va decidir engegar-ho tot a dida i presentar la dimissió 53 dies després de ser escollit alcalde. Les lluites intestines van ser cruels i despietades. En queda constància al llibre de l’Albert Deu anys menys 53 dies. Esquerra no va voler entrar al govern i Marta Madrenas va accedir a l’alcaldia. I amb gir de guió: formant equip de govern amb el PSC de Sílvia Paneque. Es va desfer el gran pacte independentista que a Catalunya iniciava el camí del referèndum i que no va ser possible a Girona, i mentre es caminava cap a la independència, CiU i PSC governaven a Girona. Allò va durar fins al referèndum, que es va trencar, però vist en perspectiva per a la ciutat va ser un any i mig d’una certa tranquil·litat. El referèndum ho va trencar, Sílvia Paneque va tornar a l’oposició i Madrenas, en minoria, va governar i va guanyar les eleccions del 2019 i va ser alcaldessa fins al 2023, quan va decidir no tornar a presentar-se. Ara és diputada a Madrid, el negre del seu cabell s’ha transformat en un ros blanquinós que li ha canviat el look i fa l’efecte que s’ho passa bé a la tribuna del Congrés fent discursos, fotent canya i tirant endavant lleis contra la multireincidència. Tal dia com avui fa deu anys que va ser alcaldessa. Amb un pacte amb el PSC. Amb les perspectives electorals que venen per a l’any vinent, ves a saber com acabaran els pactes que s’intueixen necessaris en un ajuntament en què les forces polítiques hauran de buscar majories alternatives per sumar 14 escons i governar amb comoditat un ajuntament que segurament serà molt diferent de l’actual.

El Concili Vaticà II va entrar a Girona en cotxe descapotable

Va ser un dia de Sant Josep, quan Sant Josep era dia festiu i molt festiu, que una alenada d’aire fresc va entrar a l’Església gironina. Ho va fer per la carretera de Barcelona, on en un cotxe descapotable va arribar oficialment a la ciutat el bisbe Narcís Jubany i Arnau, que havia estat nomenat el 7 de febrer de 1964 bisbe de Girona pel papa Pau VI. Venia a substituir un bisbe de llarg recorregut, Josep Cartañà Inglés, que va ser bisbe de Girona des del 1933 fins al 1963. El tarragoní Cartañà va ser un bisbe que va haver de fugir amb el cop d’estat i va salvar la pell gràcies al conseller de la Generalitat Ventura Gassol, antic alumne seu, i a la tornada va representar, a la seva manera, el nacionalcatolicisme. Això sí, el catecisme el va fer bilingüe el 1941 i només en català el 1947, cosa que volia dir que tenia caràcter. Ho va mostrar també en la defensa dels seus capellans. En la seva mort, l’1 d’agost del 1963, va ser passejat de cos present per tot el Barri Vell. En parla Cera, la magnífica novel·la de Miquel Pairolí. També l’escriptor de Quart explica novel·lada l’entrada de Narcís Jubany a Girona. Girona va tenir un altre bisbe català, fill de can Caganissos de Santa Coloma de Farners. Bisbe auxiliar de Barcelona des del 1955, es veia que faria carrera. Va ser el bisbe del Concili II, en què va participar activament. i va portar aires nous a una diòcesi amb molts capellans. Se li’n van secularitzar molts, en èpoques de seminaris plens, però va deixar el record de ser un doctor, un bisbe savi. No va durar gaires anys perquè el 1971 va ser nomenat arquebisbe de Barcelona per substituir Marcelo González en plena campanya de Volem bisbes catalans. Posteriorment, va arribar a cardenal. Els que en saben diuen que com a cardenal elector va participar molt activament en el nomenament del papa Joan Pau I, el patriarca de Venècia Albino Luciani, un papa breu i que va morir sospitosament 33 dies després de ser escollit, quan volia reformar a fons la cúria. I també en el conclave que va escollir un papa no italià, el primer en molts anys, el polonès Joan Pau II. Circulava la broma que Jubany en el fragor de les deliberacions es va posar nerviós i va demanar en veu alta “vull til·la, vull til·la” i que els cardenals inspirats per l’Esperit Sant van entendre Wojtyla. Una broma, insisteixo, però va fer fortuna.

El 19 de març del 1964 Narcís Jubany va fer una entrada espectacular, en un cotxe descapotable fins a la plaça Marquès de Camps de Girona, on va ser rebut per les autoritats, amb l’alcalde Pere Ordis Llach al capdavant. Jubany vestit de cerimonial, imposava. El dia de la seva arribada, jo tenia sis anys i mig, el recordo perfectament. Era la representació viva del poder de l’Església, dels nous aires que venien del Concili que va engegar aquell papa breu però decidit que va ser Joan XXIII, el papa bo. Va manar sobre l’Església catalana i va influir i molt en l’espanyola i en la cúria vaticana. El nostre bisbe Narcís, nascut a Santa Coloma de Farners l’agost del 1913, va morir a Barcelona el dia de Sant Esteve del 1996.

Divendres, 20 de març

Lluís Coromina i el gran Museu de la Fundació a Porqueres

Lluís Coromina Isern és empresari i mecenes cultural. A la Viquipèdia el qualifiquen de filantrop i aquesta paraula fa el seu efecte però retrata els propòsits d’aquest empresari d’una nissaga vinculada a la Farinera Coromina de Banyoles des de fa cinc generacions. Ara la seva empresa gestiona la Farinera, la companyia de transports Teisa, l’elèctrica Agrienergia i participa en moltes empreses més com les Aigües de Banyoles, entre d’altres. Ara estan de celebració perquè s’encaminen al quinzè aniversari de la Fundació Privada Lluís Coromina i Isern, que ha impulsat i que dirigeix el gestor cultural i crític d’art Ricard Planas Camps, editor i director també de Bonart, la revista d’art catalana que s’està expandint a l’estat i a Sud-amèrica. Lluís Coromina és un gran col·leccionista i a començaments de mes va presentar a la Fira Arco la seva iniciativa de construir una Casa Museu-Centre de les Arts a Porqueres que acollirà de manera permanent la magnífica col·lecció privada de pintura i escultura de Lluís Coromina Isern, el president de la Fundació.

El projecte que es va presentar porta la signatura de l’arquitecte banyolí Josep Miàs, que ha concebut la Casa Museu com diversos pavellons que s’integraran als jardins del castell de Porqueres, ben a prop de l’estany, propietat de la família i que té una església romànica i restes paleocristianes. L’avantprojecte presentat consta d’un conjunt de maquetes que mostren diversos espai dissenyats per a l’art, tant interiors com exteriors, en el que l’arquitecte va qualificar com “un diàleg singular amb l’entorn natural del Pla de l’Estany”.

Josep Miàs ha estat el responsable de la remodelació del palau del vestit de la Fira de Barcelona, de la rehabilitació del mercat de la Barceloneta, la seu de iGuzzini Illuminazione a Sant Cugat del Vallès, el funicular Cuca de Llum del parc del Tibidabo i de la remodelació del centre històric de Banyoles, entre d’altres intervencions. Explica que el projecte “camufla” les galeries a l’entorn natural i s’inspira en una au característica del Pla de l’Estany. L’arquitecte, a qui més que parlar d’un museu li agrada dir que serà “un passeig d’art” va explicar que la seva obra ocuparà una parcel·la de quatre hectàrees i que la part d’escultura estarà camuflada amb el paisatge mentre que a l’interior s’hi exposarà la pintura.

La Fundació Lluís Coromina inclou dues mil obres, antigues, modernes i contemporànies i la futura exposició permanent de Porqueres, que cohabitarà amb el castell medieval familiar, es dissenyarà amb la col·laboració del paisatgista Martirià Figueras i el dissenyador Andreu Carulla i amb l’assessorament de Josep Manuel Rueda, exdirector de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural i de Jusèp Boya, exdirector del Museu d’Història de Catalunya i del Museu d’Arqueologia, segons explica el director de la Fundació, Ricard Planas. Per ell, aquest projecte és ideal “per donar visibilitat al treball de la Fundació”, que ara mateix té cinc seus: L’Espai Eat Art, el Puntal Lab, i el Garage a Banyoles, l’Espai La Perpinyana a Porqueres i l’Espai Isern Dalmau, en homenatge al seu avi, a Barcelona. Entre els artistes amb obra a la col·lecció hi ha Jaume Plensa, Eugenio Ampudia, Salvador Dalí, Josep Ponsatí i Bernardí Roig.

La capital mundial del xuixo

El 2018 es va commemorar a Girona el centenari de la creació del xuixo i de fet l’Ajuntament va decretar aquell any com l’Any del xuixo. Al darrere, la figura del gastropredicador Salvador Garcia-Arbós, que va voler retre homenatge al confiter Emili Puig, que en va ser l’inventor quan encara tenia l’obrador de la pastisseria a la Cort Reial de Girona, posteriorment traslladada a una emblemàtica botiga a l’Argenteria. Ara ja no és confiteria, però conversa la seva façana. De fet en Vador ens va explicar com Emili Puig va parir aquestes postres amb l’ajuda d’un refugiat francès, pastisser, que havia arribat escapant de la Primera Guerra Mundial i que va portar la base d’un pastís que anomenava chou à la creme. No hi ha dades d’aquest refugiat i de fet som molts el que pensem que tot plegat va ser la manera de vendre millor un invent gironí que ja s’ha convertit en un símbol de la ciutat. Pasta fullada, crema i sucre en són els ingredients principals d’aquestes postres que també són peça cotitzada per esmorzar o berenar.

El centenari del xuixo va ser un gran èxit i més perquè es van inventar el concurs per trobar el millor xuixo del món. No hi participa –només en el jurat inicial– en Julià Castelló, que ha mantingut durant anys la lluita per fer del xuixo un símbol i reintroduir-lo a les cartes dels restaurants. Ho ha aconseguit. Aquest any el concurs mundial de xuixos ha arribat a la sisena edició, amb gran èxit dins del marc de la I Diada Mundial del Xuixo. Hi han participat vint concursants d’arreu del país i el guanyador va ser la reconeguda Pastisseria Tornés de Girona. Josep Maria Tornés, segona generació explica que en seixanta anys no han deixat de fer cap dia xuixos i que és la recepta original perquè quan va tancar la pastisseria Puig, el seu oficial va anar a treballar amb ells. Va ser una gran festa que va ocupar tot el matí del dissabte. Aquest any s’ha traslladat a la plaça Salvador Espriu, al costat del Mercat del Lleó, amb una matinal festiva que va reunir molta gent. Una festa del xuixo. Gent malpensada recorda que durant el Fòrum s’hi va fer l’escudellada popular i que alguns van dir que era perquè hi havia el local de Guanyem Girona. Dissabte, amb molta conya, vaig sentir com alguns deien que l’escudella era cupaire i que el xuixo era convergent. No ho sé, però els xuixos eren bons, molt bons. N’hi havia per donar i per vendre fets pels cinc guanyadors anteriors del concurs: la pastisseria Padrés de Banyoles, Pa Artesà del Vallès, Juhé de l’Escala, Triomf de Barcelona i la pastisseria Trias de Santa Coloma de Farners. Hi va haver tallers infantils per a mainada, tallers de l’Escola d’Hostaleria de Girona, un XuixCooking, comerç i màrqueting del xuixo, un projecte dels alumnes de l’institut de Santa Eugènia, una demostració de Can Trias, els guanyadors de l’any passat i l’anunci del guanyador. També un espectacle, Pànids, sobre el xuixo. I per damunt de tot el nomenament per primera vegada del Xuixaire d’Honor, que va recaure en el periodista Jordi Basté, que sempre parla de “a qui se li entravessarà el xuixo?” al seu programa de RAC1, influït sens dubte pel seu tertulià més gironí, Jordi Bosch Molinet, que també és molt de xuixos. Brillant, en Basté. En tot cas em declaro fan del xuixo i estic molt a favor del concurs mundial del xuixo, impulsat per l’àrea de Promoció Econòmica que encapçala la vicealcaldessa Gemma Geis i en què participen ajuntament, Diputació i els gremis de pastisseria. Encara que alguns no hi combreguin, aquest concurs mundial i festiu, que ha deixat la Devesa i s’ha traslladat prop del Mercat del Lleó, és una promoció extraordinària per a la ciutat i també per a un patrimoni de la ciutat com és el xuixo. Que ens agrada, i molt!

La Ela Geminada reedita ‘Josafat’, de Prudenci Bertrana

Edicions de la Ela Geminada acaba de treure al mercat, coincidint amb el 120è aniversari de la seva publicació, Josafat, de Prudenci Bertrana. Un luxe de l’editorial de Laia Regincós amb una edició a cura de Xavier Pla, que fa una introducció de context, i amb unes cobertes originals del pintor saltenc Joan Mateu Bagaria, magnífiques. Ho rematen tres epílegs que signen Adrià Pujol i Cofan, Clàudia Rius i Núria Bendicho, que revelen múltiples lectures del text i les seves ressonàncies en el món actual. Joan Mateu i Bagaria és també autor de les il·lustracions i la tipografia del títol. Josafat (1906) és una de les obres més reconegudes de la narrativa catalana i la feina feta per l’editorial és tot un luxe. El campaner Josafat és un ésser solitari, primitiu, atrapat entre la moral asfixiant de la catedral de Girona i la pulsió carnal que el turmenta i que esclata amb l’aparició de la Fineta que l’aboca al conflicte. Un univers tancat, claustrofòbic, un relat que ens porta a una reflexió sobre el desig, la culpa i la repressió. La narració més coneguda de Prudenci Bertrana proposa una nova lectura d’un clàssic que continua tenint la capacitat d’inquietar i fascinar. “Els lectors d’avui quedaran tan fascinats i sorpresos pels amors tortuosos entre Josafat i Fineta com ho van quedar els de la seva època”, assegura Xavier Pla, mentre que Adrià Pujol considera que “actualitzat, el campaner de Josafat podria ser el nostre incel, tancat i addicte a la pornografia digital. El cèlibe involuntari, proper a l’extrema dreta, que ens renya des de les xarxes socials”, conclou l’escriptor empordanès.

© El Punt Avui