Cap pressió els rendeix |
No va ser fa mil anys. Ni cent. Ni deu. Ni l’any passat. Era dissabte, el darrer dissabte, 14 de març del 2026, avui fa una setmana. Tenim a la cantonada el dia en què Junqueras va tornar a submergir-se en la pornografia política ruixant-nos amb el xantatge emocional. Era a l’estació de França de Barcelona, durant la celebració del 95è aniversari del partit. “Si la presó no ens ha rendit –deia–, tampoc ens rendirà cap pressió.” I és clar, com deia l’àvia Neus, s’enganxa més aviat un mentider que un coix. Sense IRPF no hi havia negociació de pressupost, s’hi posés com s’hi posés el PSC. Aquesta era la posició de dissabte passat. O IRPF o no es negociava. Semblava una posició digna, comprensible, lògica i mínima perquè està escrit en el pacte d’investidura i ells ja varen complir i Salvador Illa ja és president. Però ara ja són asseguts i s’ho agafen amb calma perquè s’han donat quatre mesos per un pressupost que havia d’aprovar-se en fa tres. El millor de la no rendició és que ja saben que no hi ha IRPF ni el 2026, ni el 2027, ni el dia del judici final a la tarda. Ves que aquesta negociació no torni a ser una d’aquelles fornades en què sempre hi perdem un pa. Fot molt haver d’escriure-ho, però en la presumpta èpica de fa una setmana de Junqueras hi havia tres mentides, no una sola. S’ha rendit. S’ha rendit sense cap pressió. S’ha rendit com a la presó. La direcció (la direcció!) d’ERC continua vivint sota bandera blanca.