Els humans que han arribat més lluny |
Prop de les vuit del vespre, hora catalana, els quatre astronautes de la missió Artemis II es van convertir ahir en els humans que s’han desplaçat més lluny de la Terra. A més de 400.000 quilòmetres de distància, van superar el rècord que fins ara tenia l’Apollo 13 (la missió fallida que el 1970 no va aconseguir aterrar a la Lluna, però sí tornar a casa després del famós “Houston, tenim un problema”). Si tot va tal com estava previst –i esperem que sí–, aquesta nit els astronautes hauran sobrevolat la cara fosca del nostre satèl·lit, que per una d’aquelles meravelles còsmiques nosaltres no veiem mai. No cal insistir en la importància científica d’aquest viatge, i sí agrair que per moments ens faci oblidar l’estupidesa dels humans entestats a matar-se entre ells.
En un àmbit molt més ordinari, ahir tocava a les padrines i els padrins regalar la mona, però gràcies a la desestacionalització –també– de les festivitats religioses, fa un munt de dies que veiem figures de xocolata per tot arreu, a les pastisseries, als súpers, a les gasolineres... No sé en quin moment la tradició de regalar un pa de pessic amb ous el dilluns de Pasqua va ser substituïda per regalar escultures de xocolata, però, deixant de banda qüestions nutricionals, s’agraeix el canvi a la vista: hi ha mones que són veritables obres d’art efímer que sap greu que no es puguin conservar. Potser per això aquesta celebració exclusiva de terres de parla catalana ens agrada tant. Posem molt d’esforç en un projecte que després ens cruspim nosaltres mateixos.
Com que a Madrid no mengen mones ni ahir van fer festa, l’actualitat informativa es va centrar, com estava anunciat, en l’inici del judici contra la cúpula del Ministeri de l’Interior encapçalat pel sinistre Jorge Fernández Díaz, pel cas Kitchen. Una altra murga judicial que té previstes més de trenta sessions i que per a la gent normal pot semblar molt ensopida i repetitiva; no oblidem que es tracta d’un cas més del llarg reguitzell de causes judicials que s’han seguit contra els conservadors espanyols en les últimes dècades. Però això dels populars acusant-se, espiant-se i fent-se trampes entre ells té una certa gràcia, i també hi ha la satisfacció personal de veure assegut a la banqueta dels acusats el senyor que va reconèixer que ells i els seus col·legues s’havien carregat el sistema sanitari català.
Fem un petit recordatori de què va tot això, deixant clar que mentre no hi hagi sentència el relat és “presumpte”. Ens remuntem a l’any 2013, amb el govern de Mariano Rajoy i en plena investigació policial per la trama de la Gürtel, la corrupció sistèmica del Partit Popular (que el 2018 va ser sentenciat, convertint-se en el primer partit polític de l’estat condemnat per les seves corrupteles). Doncs bé, quan l’extresorer del PP Luis Bárcenas, que era qui controlava la caixa B, va ser empresonat i va amenaçar de “tirar de la manta”, es va posar en marxa l’operació Kitchen, els fets que ara s’estan jutjant. Sempre “presumptament”, el govern de Rajoy va organitzar una operació policial clandestina per aconseguir i destruir les proves que tenia Bárcenas. Al capdavant hi hauria Fernández Díaz, fill de militar falangista i membre de l’Opus Dei, que posteriorment també hauria encapçalat –sí, “presumptament”– l’operació Catalunya amb l’objectiu de desacreditar els polítics independentistes.
Tot i que ell evidentment mai ho ha reconegut, en els àudios filtrats d’una conversa del 2014 amb l’aleshores director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, tots dos parlen no només d’haver torpedinat el sistema sanitari català, sinó també de la possibilitat de fer acusacions sense base contra els adversaris polítics –perquè “la fiscalía te lo afina”– i de controlar el Centre de Telecomunicacions. Més clar, impossible.
Ara, la fiscalia, afinada o no, demana per a ell 15 anys de presó, i també fa la mateixa petició per a la seva mà dreta, l’ex secretari d’estat de Seguretat Francisco Martínez Vázquez. Se’ls acusa de donar l’ordre d’espiar Bárcenas. Hi ha vuit acusats més i durant el judici passaran per l’Audiencia Nacional testimonis que tenim molt presents com a responsables de la repressió arran de l’1 d’Octubre, com Mariano Rajoy, l’ex secretària general del PP María Dolores de Cospedal, l’exvicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, l’ex secretari general del PP Javier Arenas Bocanegra, o José Ignacio Zoido, exministre d’Interior. Ho faran entre el 23 i el 27 d’abril.
El calendari judicial no condiciona només el PP: al PSOE també tenen el seu propi viacrucis i estan pendents del judici que comença avui mateix contra l’exministre socialista José Luis Ábalos, el seu exassessor Koldo García i l’empresari Víctor de Aldama per presumptes irregularitats en l’adjudicació de contractes de mascaretes durant la pandèmia per part del Ministeri de Transports.
Mentrestant, a Catalunya les mones arriben acompanyades de bones notícies econòmiques pel que fa a l’atur. Hi ha hagut més gent que mai treballant en un mes de març. No es tracta d’aigualir res, però que la Setmana Santa hagi caigut aviat en el calendari segur que hi ha tingut alguna cosa a veure. D’on no arriben bones notícies, i tampoc se n’esperen, és del conflicte a l’Iran, que sembla que avança a cops d’ultimàtum. Ahir, després que les Nacions Unides li recordessin que no pot atacar infraestructures, Trump va tornar a les amenaces, insistint que si els aiatol·làs no volen negociar “tot el país pot ser eliminat en una nit”.