Les galetes |
No hi havia sucre en la recepta que vaig voler imitar, com una primera vegada maldestra, copiant els moviments d’unes mans molt més traçudes que les meves, les quals, fora del tecleig rutinari i un entorn segur, troben en el pedrís de cuina un territori comanxe. Les mans il·lusionistes del xef de la pantalla de la vida idíl·lica munta un festí amb la mateixa rapidesa que un prestidigitador treu conills blancs de barrets de copa negres o enganya la mirada de qui vol descobrir el truc per, encanteri, fer aparèixer la carta triada. Era tan senzilla la fórmula que no es pot definir així el que consisteix a trinxar amb la forquilla dos ingredients, farina d’ametlla i un plàtan tan madur que ennegreix la pell, poc sospitosos de pertànyer a una categoria professional. La rebosteria associada als diumenges, a un ritus perdut, a safates daurades, a flamets, boletes de coco i ulleres de full, tot en miniatura, tot en diminutiu i embolicada amb paper fi i amb una llaçada que només els dits delicats de la Colometa podien fer a la pastisseria on de soltera treballava. El trinxat sense sucre s’adornava amb xips de xocolata que vaig col·locar amb ganes d’acabar però que eren el detall identificatiu que feia pensar en galetes d’aquells bonys que havia modelat, pensant amb les mans més hàbils i amoroses que conec; expertes a convertir els plecs tallats d’un botifarró, un monyó d’una massa mare, un ventre desinflat del llevat, en els brunyols més bonics del món.