La samarreta |
Ha perdut la rabior, en certa manera. El negre s’ha descolorit per tantes rentades que ha acumulat. És el senyal explícit d’un ús continuat que la converteix en una peça de confiança, tant pel teixit de cotó com per un patronatge que, tot i ser una samarreta bàsica, el coll, que no és rodó sinó de barca, i les mànigues, que són curtes però tenen un caient que les fa més curtes, la fan especial. Serà per això que encara la guardo a l’armari i encara me la poso quan necessito sentir una seguretat extra; com si fos un mallot vermell amb estrelles daurades que converteixen una noia anodina en la dona meravella. Totes guardem el vestit estampat, la faldilla demodé o les sabates deformades que en algun moment van adquirir poders capaços de combatre els prejudicis estètics que apareixen, espectrals, a la intimitat de l’emprovador. Em vaig comprar la samarreta negra amb superpoders en una botiga del Barri Vell de Girona que ja va tancar un dia que necessitava precisament una samarreta negra amb superpoders. Hi ha una frase impresa amb tipografia blanca de lletres dolces on es llegeix “feminisme” i la citació d’Angela Davis. La declaració estampada em va fer dubtar. Com també ho feien les camisetes blanques amb la cara de Frida Kahlo amb la diadema de flors roges al cap. No buscava vestir-me per subratllar el que em defineix de cara als altres. No sabia, aleshores, quan només volia una samarreta negra, que tot és política, fins i tot la samarreta negra.