La referent |
De la facultat on vaig estudiar, una construcció de maó de cara vista que s’alça al final de la pujada com si fos el premi a tantes escales grises que calia fer per arribar-hi, em van enviar un correu electrònic proposant-me participar, com a exalumna, en una exposició que preparen, al passadís de la planta inferior, a propòsit del 8-M. La comissió d’igualtat de la facultat em va agrair el “temps”, la “implicació” i la “generositat”; ha estat ben poca cosa –una fotografia i menys d’un minut de gravació– que no ha suposat cap dispendi sinó més aviat una distinció inesperada. M’escriuen que “és especialment important que les alumnes comptin amb referents femenins propers, diversos i accessibles”. Quan llegeixo “referent”, ho faig en blanc i en majúscules, un rètol immens, i amb molt de vertigen, com si fos a dalt de la muntanya de Hollywood; la sensació d’haver fet un cim que no et pertoca, incòmode en una atalaia distant. Perquè aquest adjectiu grandiloqüent, que aquests dies sentirem repetir com una cantarella, li escauria més a la professora que en una de les aules d’aquella planta inferior, mentre la primavera ens seduïa des de la finestra, repartia fotocòpies on hi havia impresos algun dels articles d’Un pensament de sal, un pessic de pebre, que Montserrat Roig publicava a l’Avui. Perquè a les que sí que ho són, com la Roig, els adjectius els sobren.