El monstre útil |
L’extrema dreta ha irromput amb força en l’escenari polític espanyol. I no té traces de ser una moda temporal com ho va ser Ciudadanos o com ho poden acabar essent Podemos i les seves derivades. Vox ha penetrat al moll de l’os de la societat, condiciona governs i, sobretot, gestiona part de l’agenda política. Però el fenomen no s’explica només pels seus propis mèrits –o demèrits–, ni tampoc per una suposada composició social procliu al populisme. En part, s’alimenta de la utilitat que genera entre els seus adversaris. Vox no és només un enemic ideològic: s’ha convertit en una coartada estructural. Un instrument que permet endreçar el tauler, disciplinar l’esquerra i blindar l’hegemonia del PSOE dins del bloc progressista.
La seqüència és mecànica. Cada ascens electoral de Vox activa la mateixa resposta emocional: alarma democràtica, crida a files i apel·lació al vot útil. I en aquest clima d’excepcionalitat permanent, el debat polític es redueix a una disjuntiva infantil: o nosaltres o el caos. El PSOE no necessita convèncer, només recordar què hi ha a l’altra banda del mirall. La por substitueix el projecte i el relat.
En aquest context, la centralitat socialista, a Espanya i a Catalunya, no es construeix tant per expansió pròpia com per contracció aliena. Com més gran és l’ombra de Vox, més petit es fa l’espai per a qualsevol formació política que es consideri democràtica però que no accepti la subordinació. Discrepar debilita el mur i qüestionar el PSOE és obrir la porta a l’extrema dreta. És una hegemonia moral abans que política.
De fet, Sumar ja va néixer condicionat, dissenyat per sumar sense desbordar. I Podemos, que havia volgut disputar el poder al socialisme institucional, ha estat progressivament arraconat fins a la marginalitat parlamentària i mediàtica. El resultat és una esquerra cada cop més concentrada, menys plural i més dependent d’un sol centre de gravetat: La Moncloa. I, mentrestant, el PSOE governa amb el confort que dona saber que cap soci pot permetre’s fer-lo caure.
Però qui juga amb més risc és ERC. Els republicans han convertit la governabilitat espanyola en palanca d’influència, sí, però també en trampa narrativa. Cada suport a l’executiu socialista es justifica en nom del fre a la dreta. Cada vot és responsabilitat. I així, gairebé sense adonar-se’n, el partit passa de condicionar governs a explicar-los. Gabriel Rufián ha verbalitzat el neguit: si l’espai a l’esquerra del PSOE no s’articula, simplement desapareixerà. Però el dilema és pervers, perquè qualsevol intent d’articulació és presentat immediatament com una frivolitat davant l’amenaça ultra. El marc mental ja està fixat: primer salvar Espanya d’ella mateixa; després, si queda temps, ja parlarem de la resta.
A Catalunya, l’ascens d’Aliança Catalana també s’utilitza com a nova frontera moral que permet al PSC projectar-se com a únic espai de centralitat responsable. El relat és clavat al de l’Estat: davant l’extremisme, només hi ha una opció seriosa de govern. Però el mecanisme va més enllà: qui no és al costat del PSC acaba fent el joc a AC. La simplificació és tan efectiva com perillosa. Redueix el pluralisme polític a un eix binari i obliga qualsevol força independentista a justificar-se constantment, no pel que proposa, sinó per evitar ser confosa amb Aliança. Tot plegat, ordena el camp polític: o centralitat socialista o extraradi sospitós.
La paradoxa és devastadora. Com més creixen Vox i AC, més poder acumulen el PSOE i el PSC. Com més por genera l’extrema dreta, més es dilueixen les alternatives dins el mateix bloc progressista. El monstre no només mobilitza els seus, sinó que cohesiona els altres sota el lideratge socialista. Un relat gairebé perfecte per als interessos del PSOE.
Aquesta dinàmica té un altre efecte col·lateral profund: esterilitza el debat ideològic. Ja no es discuteixen models econòmics, ni límits democràtics de l’Estat, ni l’agenda plurinacional. Tot queda subordinat a la consigna superior: que no governi la dreta. La política esdevé gestió de la por, no confrontació de projectes. I, en aquesta lògica d’emergència perpètua, la centralitat deixa de ser un espai disputat per esdevenir una posició assignada per decret moral.
Caldrà veure fins quan les esquerres alternatives acceptaran existir només com a cordó sanitari de Vox i fins quan ERC podrà defensar una agenda pròpia mentre sosté l’arquitectura que la neutralitza.