Del personatge en qüestió no val ni la pena recordar-ne el nom, ja que el realment substancial és el gest en si mateix. Pels qui tenen el costum saludable de no tafanejar gaire en les xarxes socials, la cosa ve d’un partit de futbol de primera federació entre l’Europa i l’Algesires que va tenir lloc diumenge en aquest exili domiciliari que els escapulats han de suportar, setmana si setmana no, lluny de les fronteres de la seva enyorada Gràcia. La guspira que va encendre la flama va ser el gest del porter visitant d’encarar-se als aficionats locals amb una d’aquelles frases –“moriréis siendo españoles”– que tenen el do o la virtut, si és que se li pot dir així, que es van fent grosses amb el pas de les hores o els dies. Perquè, no cal ni dir-ho, el subjecte ja ha estat elevat a la categoria d’heroi patriòtic contemporani per tots aquells que es mouen en aquells límits sempre difusos que conformen la fatxoesfera.

Cadascú voldrà donar a l’episodi la categoria que vulgui o estimi, tot i que darrere d’aquesta paraules hi ha una cosmovisió sobre una determinada idea d’Espanya que no és, en absolut, ni residual, ni anecdòtica, ni, per descomptat, tampoc és patrimoni absolut de l’extrema dreta, tot i que hi ha qui ho voldrà vendre així. És aquella idea de l’Estat marcialment uniforme i on la singularitat que pugui representar Catalunya, o ves a saber què, ha d’estar allà, quieta i submisa, sense ni dir ni piu i empassant, perquè si no la resposta sempre serà això, el menyspreu o l’estigma, en el millor dels casos. Però, de tot allò que pogués dir un porter d’un equip de segona de qui mai recordarem el nom fora d’això, per l’astracanada, el que més retrona és la veritat irrefutable que s’amaga rere l’exabrupte. Perquè, dolgui a qui dolgui, serà així i tots posarem un peu a l’altre barri amb aquella cançó de l’enfadós –“qué pone en tu DNI?”– retronant sobre la nostra consciència col·lectiva.

© El Punt Avui