Vaig votar Laporta i, a més, amb un convenciment ple. Darrere d’aquest suposat entusiasme no hi ha, però, ni un reconeixement a un personalisme que frega la melomania, ni un aval a maniobres com tot això de les palanques, o a decisions tan sapastres com tancar la grada d’animació, de la mateixa manera que votar Laporta no implica atorgar-li cap títol de salvador messiànic del Barça. Triar la papereta amb el seu nom va obeir només a un motiu, tan simple com primari: l’alternativa era pitjor. I, quan diem pitjor, el que volem dir, en realitat, és que era molt pitjor. Víctor Font, de qui preferim no saber el nom del seu assessor de capçalera perquè Déu-n’hi-do, ha comès uns quants errors en aquesta contesa, però el més catastròfic haurà estat haver-se abraonat, gairebé en exclusiva, a una tàctica de baixar al fang amb Laporta creient que un ingent exèrcit d’opinadors, periodistes o tertulians li farien des de les seves atalaies la feina bruta de construir un relat poc menys que apocalíptic sobre una gestió de la qual es poden esmenar moltes coses, però que és innegable que ha aconseguit reviscolar l’orgull en un club que tenia la seva autoestima arran de terra. El que passa, però, és que els temps en què un editorial dictat des d’una redacció de Barcelona feia caure un ministre, fa dècades que han passat a millor vida, i aquests telepredicadors en declivi de la Catalunya permanentment derrotada tenen, avui en dia, la mateixa capacitat d’influència, que no humilitat, que servidor de vostès: cap ni una. Això sí, de superioritat moral que no en falti, ja que algun d’aquests il·luminats encara ha tingut esma per qüestionar que els 32.934 votants de l’inquilí més cèlebre de Luz de Gas siguin, en realitat, barcelonistes. Sort i encerts, president, perquè la seva capacitat per aconseguir fer sortir de polleguera a segons qui també ha estat un argument de pes per votar-lo, per què negar-ho.

© El Punt Avui