En aquest país hi ha gent que o té pocs problemes o, sobretot, poca feina, perquè, si no, no s’entén aquesta dèria seva per abraonar-se a debats tòpics i resclosits que creiem sepultats per la força dels fets i del temps. Un clàssic entre els clàssics és aquell que pretén crear una falsa dicotomia, en forma de conflicte, entre identitat i classe. Per fer-ho, el manual recomana recórrer a una recepta argumental com és la de crear un arquetip que identifica les persones que tenen, o tenim, el nostre univers mental construït en català com a petits o grans burgesos, per després asseverar que la defensa de la nostra identitat com a poble, començant per la llengua, és una coartada tribal per preservar aquests interessos de classe. Allò dels cèlebres vuit cognoms, vaja. Arribats fins aquí, només queda estirar l’astracanada fins a l’infinit fent servir aquell altre concepte, el de xarnego, per fabricar un distintiu que és definitiu de marca entre aquesta escola de pretesos progres cosmopolites.

El penúltim exemple d’això és el de l’escriptora Brigitte Vasallo, que, aprofitant els micròfons de RAC1, ha convertit un cas de discriminació lingüística per deixar anar un d’aquells titulars que s’han fet virals, i que ve a dir que el català s’està convertint en una llengua “feixista” condemnada a l’extinció. Convé, i molt, escoltar tot el que diu, perquè algunes de les seves reflexions, començant pel mal que està fent el comerç de grans plataformes a la llengua, són impecables. Aquí sí, Brigitte, bravo. La cosa, però, descarrila quan, per embolcallar el discurs, cau en això, en els tòpics anacrònics, catalogant la noia que denuncia l’afer de “pubilla” pel fet de ser el que és, catalana, mentre que el repartidor d’Amazon que li ha guixat la porta amb un insult, poca broma amb el detall, és presentat com una víctima del sistema. 2026 i així estan alguns. Ancorats en la dècada dels 80.

© El Punt Avui