Educant l’odi a la lectura |
Darrere la planificació de lectures recomanades per als cursos d’ESO deu haver-hi algú molt conscienciat de la precarietat dels pisos d’avui, on cada vegada costa més trobar un forat on guardar-hi les coses. Per aquesta banda, a casa estem profundament agraïts a la mà mestra que ha decidit quins llibres havia de llegir el nostre fill d’acord amb el protocol de la seva diguem-ne “educació literària”: un cop acabat cada trimestre, els hem pogut llençar un rere l’altre a les escombraries sense cap remordiment. Gràcies. No estem tan tranquils, en canvi, per la desigualtat de criteris amb què es mortifica o es premia l’alumnat segons si el text forma part dels deures de català o de castellà, perquè fa ben bé l’efecte que el mateix inspector encarregat de la tria té una inclinació sàdica a empènyer els joves lectors a desertar de les obres escrites en la seva pròpia llengua. Mentre que en castellà algunes de les lectures tenen un cert interès (els nanos han llegit Dickens, han llegit Agatha Christie, han llegit fins i tot Carlos Zafón, que té el seu què), en català han hagut d’empassar-se l’última aventureta amb adolescents narrada per pseudoescriptors més preocupats a il·lustrar el missatge moral que toca per temporada que a oferir una prosa que perduri. En plena setmana de preinscripcions de batxillerat, i després de comprovar amb estupor que la majoria de programes d’humanitats proposen assignatures com ara “psicologia” o “funcionament de l’empresa”, desistim de trobar la fava màgica. Potser és hora de recomanar al nostre fill que, tant per tant, es dediqui a la ciència.