Bertrana a Barcelona |
Prudenci Bertrana va viure més de trenta anys a Barcelona, però s’hi va acabar enyorant tant de Girona, o d’allò que somiava quan era a Girona, que sovint es passa per alt com un apèndix menor, una claudicació, un exili decrèpit del qual no hagués quedat sinó l’abric pollós amb què el descriu Josep Pla. Salvatgí i amarg com es pinta en els més de dos mil articles que va escriure als diaris i les revistes de Barcelona, ens ha fet creure que era un inadaptat, un bàrbar, mentre publicava a manta, guanyava premis com el Crexells i estrenava obres de teatre. Era un gran creador de personatges, començant pel que va construir de si mateix com un infeliç. Hi ha gent que porten la tristesa adherida a la pell com la tinya. Però agafes qualsevol dels seus articles sobre Barcelona que ha seleccionat Judit Pujol per a l’editorial gironina Cap de Brot, i et revé aquella flaire de sotabosc que desprèn la prosa de Bertrana, impregnada de l’agror de les herbes margeneres, abans no hi reconeixes, rere la picantor que deixen a la punta de la llengua, aquella mica de sabor d’anís que no saps ben bé d’on surt, si dels sucs minerals de l’arrel, de la polseguera industrial deposada a la fulla o del record de les rosquilles de ca la Corona de Salt, que també retenien a dins unes llavors humides i dolcenques. En algunes llibreries de Barcelona la destaquen com una novetat recomanada, suposo que per l’anecdotari d’una ciutat ja inexistent, amb els ramats pasturant enmig dels tramvies, però hauríem de celebrar sempre Bertrana per com ens retorna, malastruc com era, una llengua tan feliç.