La utilitat incòmoda de les guerres |
No hi ha guerres bones, però sí que n’hi ha d’útils. Assumir-ho incomoda, perquè trenca amb el relat confortable dels qui es limiten a condemnar-les des d’una superioritat moral estèril. La guerra desborda qualsevol marc ètic, i oposar-s’hi és legítim, però insuficient si no va acompanyat d’una anàlisi freda, despullada de consignes. Perquè, ens agradi o no, les guerres no només destrueixen: també revelen.
El primer que cau en una guerra és la veritat. No pas perquè desaparegui, sinó perquè queda sepultada sota capes de propaganda, d’interessos i d’emocions. La militància —política, mediàtica o ideològica— amplifica relats parcials fins a convertir-los en veritats absolutes. I així, fins i tot aquells que es consideren informats acaben atrapats en una teranyina i en uns marcs mentals que dificulten entendre què està passant realment.
Si fem l’esforç de prendre distància, la guerra ens obliga a mirar de cara una evidència incòmoda: la responsabilitat última de la defensa d’un país recau en si mateix. Delegar-la en aliats o estructures supranacionals pot semblar eficient en temps de calma, però sovint es revela fràgil quan arriben les crisis. La dependència, tard o d’hora, es transforma en subordinació. L’OTAN actual n’és un exemple.
La història recent n’és plena d’exemples. Compromisos internacionals, tractats i resolucions poden tenir valor polític o simbòlic, però davant la força acostumen a demostrar els seus límits. El dret internacional, sense capacitat coercitiva real, es converteix massa sovint en un marc declaratiu més que no pas efectiu.
Un altre front, menys visible però igualment decisiu, és el de la informació. Les guerres contemporànies han convertit el relat en una arma estratègica. No es tracta només de guanyar sobre el terreny, sinó de construir un marc interpretatiu favorable. Els mitjans, lluny de ser simples transmissors, participen —volgudament o no— en aquesta disputa. El resultat és una opinió pública condicionada, polaritzada i sovint desorientada.
També les aliances passen pel sedàs de la guerra. Allò que en temps de prosperitat sembla sòlid, en moments de tensió es posa a prova. Quan els interessos dels aliats divergeixen, els compromisos es matisen. I és aquí on es fa evident que la geopolítica no es regeix per principis immutables, sinó per equilibris canviants.
Tot plegat té un impacte directe en l’economia. La guerra no és només un fenomen militar: és un factor de disrupció sistèmica. Les empreses i els estats es veuen obligats a operar en un entorn on la previsibilitat —element clau per a la planificació— s’ha evaporat. El curt termini, que abans era gestionable, esdevé incert.
Ho veiem en la volatilitat dels tipus d’interès, en unes taxes d’inflació difícils de contenir, en uns preus energètics sotmesos a oscil·lacions constants i els preus del transport, ja sigui marítim o terrestre. A això s’hi afegeix el risc, cada vegada menys teòric, de restriccions en el subministrament de matèries primeres. Gestionar en aquest context no és només complex: és, sovint, un exercici d’equilibrisme.
Les guerres no són desitjables. Però ignorar les lliçons que ens deixen —sobre el poder, la dependència, la informació i la fragilitat dels sistemes— és una forma d’ingenuïtat que es paga cara. Entendre-les no és justificar-les; és, simplement, no voler caminar a cegues en un món que, de tant en tant, ens recorda la seva duresa.