Catalunya suspèn el test d’estrès |
L’obvietat que estem comprovant és aclaparadora: Catalunya no està preparada per al futur. Ja sé que sona dur per a tots aquells que estimem el país i que fins i tot sentim un orgull sa de ser catalans, però la decadència que experimenta Catalunya és colossal. El pes feixuc dels 21.000 milions d’euros de dèficit fiscal anuals, sumat als incompliments reiterats de les inversions pressupostades, juntament amb governs submisos, no podia tenir cap altre resultat que la situació deplorable que avui estem vivint i patint.
Més o menys intuïem que amb aquest drenatge continuat no podíem esperar gaires alegries. Però, honestament, el que sorprèn és la magnitud del desastre. De fet, com deia fa pocs dies en l’article “Catalunya i la granota”, la inacció ens ha portat fins aquí. Probablement han existit interessos poderosos per amagar-nos la realitat i mantenir una població adormida i poc reivindicativa. En altres circumstàncies, i per altres causes col·lectives, hem demostrat ser un país capaç de mobilitzar-se. I ja sabem que als governants les manifestacions els provoquen pànic: sovint prefereixen amagar els problemes i subvencionar el silenci abans que afrontar-los.
Costa imaginar que, fins i tot fent-ho expressament i amb mala intenció, el resultat hagués estat pitjor. El col·lapse del transport que ens connecta amb Europa és ja una evidència. I, malgrat tot, no passa res. Ningú assumeix responsabilitats. Ningú demana comptes. Avui, cap conseller ni cap responsable polític hauria de poder sortir al carrer sense abans haver demanat perdó pel perjudici que la seva política causa al país.
I hi ha una altra cosa que sorprèn: el silenci de moltes institucions econòmiques i socials del país. Costa d’entendre que no siguin més contundents i bel·ligerants a l’hora de denunciar aquesta immensa deixadesa que ens empobreix.
Hi ha realitats doloroses que també posen en evidència una manca preocupant de visió i d’empatia amb Catalunya. On són aquells que, per responsabilitat institucional, s’haurien de preguntar cada dia com evoluciona l’economia del país? Quines previsions tenim? Quines febleses arrosseguem? Aquestes preguntes haurien de ser respostes amb honestedat, no amb autosatisfacció.
Alguns diran que exagero, que malgrat tot l’economia creix. Però la pregunta real és una altra: fins quan creixerà? No veuen que s’estan estrangulant les vies de creixement? De moment ja han aconseguit paralitzar el país, provocar víctimes i mantenir un govern que, incapaç d’aprovar uns pressupostos, continua aferrat a la poltrona intentant fer-nos creure que lidera.
El 2025 les exportacions catalanes han estat de 100.779 milions d’euros, i les importacions han arribat als 114.359 milions. Una gran part d’aquest volum econòmic es mou bàsicament per autopistes i carreteres, perquè el tren continua sent residual i, tal com funcionen, ho continuarà sent durant anys. Mentrestant, el manteniment de les carreteres de llarg recorregut és clarament insuficient. Esperarem repetir la política dels trens?
A tot això, cal afegir-hi el sector turístic, que genera prop del 13% del PIB i uns 540.000 llocs de treball, aproximadament el 14% de l’ocupació. També aquest sector depèn en gran part de la mobilitat per carretera. I, malgrat això, el dèficit de manteniment de la xarxa viària és evident.
En definitiva, més del 30% del PIB català depèn d’infraestructures amb una feblesa de servei preocupant. Inacceptable. Seria desitjable que algun responsable en fos plenament conscient.