Gabriel Rufián té tota la raó quan diagnostica que a l’esquerra del PSOE hi falta una força que aglutini l’espai que els hereus de l’eurocomunisme han convertit en un trencaclosques i en un Cafarnaüm d’enemics íntims irreconciliables. Tots recordem que Vox va néixer de les entranyes del PP i que va ser una operació induïda per tenir sempre a la mà dreta una crossa que els allunyés de les temptacions centristes i que els acostés a la majoria absoluta del conservadorisme hispànic i de l’herència franquista que ho havia deixat tot lligat i ben lligat. De manera semblant, als socialistes també els aniria bé comptar amb una crossa a la mà esquerra que els permetés competir amb la dreta sense haver de dependre de fràgils pactes múltiples, i això és el que el portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats prova d’explicar. Però encara que encerti el diagnòstic, erra el mètode i el pronòstic. En primer lloc, perquè Espanya no paeix gens bé que un català lideri res que pugui influir en la governació de l’Estat. I si en té cap dubte, que repassi com han acabat els intents de tots els que ho han provat abans, sobretot l’operació reformista que liderava un Miquel Roca que tothom trobava la mar de trempat i simpàtic a les enquestes de popularitat, com ara l’hi troben a ell. En segon lloc, perquè entre els candidats a formar el front que Rufián reclama n’hi ha uns quants que no se senten gaire o gens espanyols i que es troben incòmodes fent el paper de meretrius de l’esquerra espanyola, i així li ho han dit Bildu, el PNB, el BNG i Compromís. I en tercer lloc, perquè si del que es tracta és d’evitar que ens governi des de Madrid una majoria absoluta neofranquista formada per Vox i el PP, com a militant d’un partit independentista català que se suposa que és ja hauria de saber que només hi ha un tractament per extirpar de soca-rel aquest mal i tots els que ens venen de ponent: si no hi ha Espanya, no hi ha migranya.

© El Punt Avui