La creu de les Creus de Sant Jordi |
Quan una col·lectivitat reverencia un dels seus individus perquè destaca i excel·leix en alguna activitat, tendeix a estendre aquesta admiració a totes les dimensions d’aquell personatge sense distingir-lo de l’obra. Se n’exageren les virtuts, se’n dissimulen els defectes i se’n tergiversa la veritable personalitat per projectar un prototipus que satisfaci el masoquisme dels aduladors fins a arribar als extrems del papanatisme. Però tothom és com és i no com ens agradaria que fos i acabem descobrint que grans escriptors, músics excepcionals, excelsos arquitectes o venerats prohoms duen sota la capa de la fama un sarró de vicis, de delictes o d’actituds prepotents. Qui té boca s’equivoca, i és en les seves manifestacions públiques on sol quedar al descobert que ser excepcionals en el seu ofici no els fa ser més bones o males persones, ni més bons o mals patriotes, ni més ni menys eminents del que són capaços de demostrar en els afers quotidians. Com li ha passat a l’escriptor Eduardo Mendoza, que amb el seu exabrupte sobre la Diada de Sant Jordi ha estat incapaç de col·locar la seva intel·ligència al mateix nivell de la seva capacitat creativa. Però el Mendoza d’avui no és gaire diferent del del 1995, quan la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi: només cal acudir a les hemeroteques per comprovar que els seus pronunciaments sobre les qüestions més sensibles de la catalanitat oscil·len entre el menyspreu i la indiferència. Per tant, més que reclamar que se li retiri el guardó, com promouen ara diversos col·lectius, caldria exigir que aquesta distinció deixi de ser un dona-me’n-dona’m del govern de torn per agrair fidelitats a les respectives parròquies, que s’atorgui amb el rigor que estableix l’enunciat –reconèixer els mèrits de qui ha prestat serveis destacats a Catalunya en defensa de la seva identitat, o en el pla cívic i cultural– i així estalviar-nos vergonyes pròpies i alienes i segons quina mena de dols inútils.