Antonio Maura, president de cinc Consells de Ministres d’Alfonso XIII, va fer famosa la frase “con luz y taquígrafos” per explicar que la seva política es faria a la llum dels debats parlamentaris i que quedaria reflectida en les actes elaborades pels taquígrafs de les Corts. Des d’aleshores, aquesta frase s’ha fet servir en la llengua castellana com a símil de transparència en l’exercici de la política, però és una afirmació hiperbòlica, falsa. La política no és només allò que fan i diuen els diputats des dels seus escons de les cambres parlamentàries i que els transcriptors recullen en les actes. Aquesta n’és un part ínfima, dominada per les arts de l’escenificació, de l’aparença. És el blat de moro perquè l’aviram s’entretingui espigolant i es baralli creient que tot el gra que hi ha és el que li aboquen. La política transcendent es fa des del graner. Des dels centres de poder, des dels despatxos que tenen la facultat de manar, d’ordenar, d’articular i de mobilitzar els mecanismes i els recursos necessaris perquè la voluntat dels seus titulars es compleixi sense mirar prim ni amb els mètodes ni amb els sicaris. I això és, exactament, el que es va fer el 23 de febrer de 1981, quan aquests poders van considerar que, per assegurar-se el control del país, era necessari provocar un ensurt que refredés l’entusiasme democràtic. Fins ara, cap de les investigacions històriques i periodístiques que se n’han fet ha pogut desmentir que els protagonistes del cop eren un grapat d’uniformats que tenien més galons que enteniment, que el cop no podia prosperar de cap manera en aquelles condicions i que van caure en un parany empesos per les seves conviccions autocràtiques i per un esquer molt ben protegit. I això i res més és el que certifiquen els papers desclassificats ara pel govern de Pedro Sánchez. Ni llum, ni taquígrafs, només són el paper higiènic amb el qual es van netejar els veritables responsables d’aquell cop.

© El Punt Avui