Dilluns passat, José Manuel Albares convidava Alberto Núñez Feijóo perquè el PP doni suport a la iniciativa que el català sigui llengua oficial a la UE, en comptes de dinamitar-la per tots els mitjans possibles com han fet fins ara. El ministre d’Afers Exteriors pretenia, amb aquesta invitació, dir-li al president dels populars com havia de quedar bé amb els catalans, en comptes d’acusar el PSOE de dilatar la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont, com havia manifestat Feijóo en una entrevista a La Vanguardia el dia anterior. Gairebé simultàniament, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordenava a la Generalitat que s’abstingui d’aplicar els articles del decret 91/2024 del règim lingüístic del sistema educatiu, que pretenia blindar l’ús del català a l’escola. El TSJC ja va sentenciar el mes de setembre passat que se n’anul·laven un bon nombre d’enunciats i considera que no es poden aplicar mentre el Tribunal Suprem no resolgui els recursos de cassació presentats. Mentrestant, doncs –i ja veurem si no és, també, definitivament–, ni el català ni l’aranès no es poden considerar llengües vehiculars ni d’aprenentatge ni tampoc habituals en l’activitat docent i administrativa de les escoles, ni en les relacions amb les famílies, ni en els materials didàctics, ni en les avaluacions. Vet aquí la contradicció: mentre els pactes de Junts i ERC amb el PSOE miren d’aconseguir que els diputats catalans puguin expressar-se en la seva llengua a les institucions espanyoles i europees, els mestres no ho poden fer per ensenyar els seus alumnes. I vet aquí les solucions d’aquest atzucac: o aprofitem l’avinentesa política de ser indispensables en la governabilitat d’Espanya –el temps es va escurçant– per blindar constitucionalment que la nostra llengua sigui la vehicular de les escoles, o ens espolsem la son de les orelles i la por del cos i fem la nostra tots sols, que és l’única manera de resoldre els problemes que ens provoquen els altres.

© El Punt Avui