Recorden aquella frase, tan repetida durant el procés, en què s’assegurava que Europa, o el món sencer, ens mirava? I ho feia, efectivament. No ens treia l’ull del cim. Però no ens observava pas amb la mirada de simpatia que el nostre excés d’orgull ens feia creure, sinó amb un esguard de profund recel. Talment com si fóssim un pinxo que demana almoina i ens volguéssim aprofitar de viure a costa de la seva bona fe. Així va ser que, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració d’independència, la gran majoria de mandataris dels països europeus van córrer a declarar que feien costat a Espanya. Més s’estimaven un boig conegut que un savi per conèixer. Més els convenia tenir a la seva comunitat una Espanya hipotecada que tingués els recursos de Catalunya, que una Espanya hipotecada que no els tingués. Els catalans hauríem de recordar-ho molt bé tot això. Sobretot ara que l’actualitat internacional ens ha impulsat a defensar que els conflictes es resolguin a través del dret i de les institucions que regeixen les relacions entre estats, i que no s’avalin les accions armades unilaterals dels seus governants. Perquè aquesta defensa ens deixa atrapats en un cul-de-sac contradictori. D’una banda, abonem el diàleg per dirimir els conflictes territorials, però, per l’altra, sabem perfectament que ningú no voldrà dialogar amb nosaltres per resoldre el nostre perquè el dret i les institucions internacionals són com els estats volen que siguin i funcionin i no com voldríem els aspirants a ser-ho. Què ens queda, doncs? Abandonar totes les esperances? Vendre’ns a aliats disposats a usar la força? Conformar-nos amb les almoines que ens estan concedint quan polim i disfressem la nostra vehemència? O ser una mica més agosarats i desentendre’ns de col·laborar amb Espanya –i per extensió amb Europa i amb qualsevol aliança internacional– fins que la necessitat els porti a substituir el dictat pel diàleg?

© El Punt Avui