Descansa en pau, Noelia |
Escric aquest article en l’hora aproximada en què la jove Noelia Castillo ha rebut l’eutanàsia que s’ha hagut de guanyar en successives causes obertes en un tribunal ordinari, en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el Tribunal Constitucional i en el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Presonera d’una paraplegia i dels records d’una joventut convulsa plena d’incomprensions, d’amargors i de violència, ha hagut de passar per aquesta carregosa cursa jurídica d’obstacles perquè el seu pare i moltes persones de conviccions morals oposades a les seves han volgut fer-la recular del suïcidi assistit per tots els mitjans possibles. Potser perquè creien que si altres persones en la mateixa situació que Noelia tenen moltes més forces per viure, ella també estava obligada a trobar-les. Potser perquè creuen que l’alè de la vida ens ve donat per naturalesa o per intervenció divina, que no ens pertany i que només per la mateixa intercessió ens la poden prendre. Sigui per una cosa o per l’altra, en cap cas han tingut ni prou empatia ni prou sensibilitat per posar-se en la seva pell, ni per comprendre l’abast, la profunditat i la intensitat del dolor físic i interior que l’omplia i l’enfonsava en la desesperança. La resistència de tots ells que la jove exercís el seu dret a una mort digna, ha transportat el cas a l’esfera pública i mediàtica, on corbs i voltors han tingut prou oportunitat i matèria per alimentar la seva espècie, i han afegit crueltat en un procés que no n’havia de tenir si es respectava la intimitat de Noelia i tot allò que les lleis d’aquest país sortosament ja preveuen. Ara, però, Noelia descansa en pau i el seu cas –com el de totes les persones que pateixen– ens convida a reflexionar a què treu cap que la nostra societat contemporània s’embardissi en tantes disputes, en tants conflictes i en fer-se tanta mala sang, si tot es redueix a provar de viure i morir en pau.