Europa té un vell vici: confondre distància amb protecció. Ens pensem que una guerra al Pròxim Orient és una tragèdia llunyana que només ens arriba en forma d’imatges, mapes i declaracions solemnes. Fins que arriba el rebut. Aleshores descobrim que la geopolítica no entra a casa per la televisió, sinó per la butxaca.

La crisi amb l’Iran no és només un afer militar. És un recordatori brutal que la prosperitat europea continua penjada d’uns quants colls d’ampolla que no controlem. Quan l’estret d’Ormuz tremola, no tremola només un pas marítim: tremola el preu de l’energia, el cost del transport, la cadena industrial i, al final de tot, la paciència de les famílies. El petroli no és una mercaderia més. És el fil invisible que cus gairebé tota l’economia moderna. I quan aquest fil s’estira, tot es tensa.

Durant anys ens vam explicar un conte còmode: que la globalització havia diluït els riscos, que comprar a molts proveïdors equivalia a ser més lliures, que el mercat acabaria resolent allò que la política no s’atrevia a planificar. Era un relat agradable. I fals. La realitat és que Europa ha substituït dependències per dependències més sofisticades, però no sempre més segures. Hem diversificat, sí; ens hem blindat, no.

Aquesta és la veritable notícia econòmica del moment. No només que el petroli pugui tornar a disparar-se, sinó que cada episodi de tensió forta ens recorda la mateixa feblesa estructural: vivim millor del que protegim. Ens agrada parlar d’autonomia estratègica, però massa sovint ho fem com qui decora un discurs. La sobirania, en economia, no és un eslògan: és la capacitat de resistir un xoc sense convertir-lo en una factura social.

I les factures socials sempre acaben arribant. Arriben quan una empresa ajorna una inversió perquè no sap quin cost energètic tindrà d’aquí a sis mesos. Arriben quan una família redueix consum no per prudència, sinó per cansament. Arriben quan els bancs centrals descobreixen que lluitar contra la inflació amb tipus d’interès és molt més difícil si la inflació torna a venir del petroli i no de l’excés de demanda. Arriben, en definitiva, quan l’economia deixa de créixer amb alegria i comença a resistir amb fatiga.

Catalunya no viu fora d’aquest tauler. Tampoc l’Estat espanyol. Podem tenir millor posició que en altres crisis, però continuem exposats al mateix mecanisme: energia més cara, més incertesa, més erosió silenciosa del poder adquisitiu. Les crisis del nostre temps ja no sempre esclaten; desgasten. I aquest desgast és políticament letal, perquè primer trenca la confiança i després empitjora les dades.

Per això seria un error llegir l’Iran només en clau diplomàtica o militar. També és una lliçó sobre nosaltres. Sobre la frivolitat amb què Europa ha tractat durant massa temps la seguretat energètica, la capacitat industrial i la dependència exterior. Hem venut la transició verda com una superioritat moral, quan en realitat també és una necessitat de supervivència econòmica.

La pregunta no és només fins on escalarà la crisi. La pregunta és si aquesta vegada entendrem què ens està dient. Que un continent ric no és el que viu bé quan el món és estable, sinó el que sap continuar dret quan el món s’esquerda.

I Europa, massa sovint, encara sembla especialitzada a arribar tard.

© El Punt Avui