Quan fan mal a una dona |
Quan a una dona l’agafen pel coll i li acosten el ganivet al ventre, en una esgarrifosa dansa de moviments, ara punxo ara no, hem de pensar que, tot i que en surti viva pels pèls, queda atrapada en una altra mena de mort, íntima i devastadora, que es diu por, probablement la que l’agressor només pretén executar per dissuadir-la del trencament d’una relació malmenada per l’actitud prepotent de mascle ofès davant el fet que ella s’escapa cap a horitzons lliures i pacífics. No hi ha límits a la violència quan es tasta el seu poder salvatge i quan el fibló del greuge trastoca l’enteniment, de manera que cal agafar-se de debò l’avís que un home deixaria de ser home si en acabar el dia no se l’ha emportat d’aquesta terra. I a continuació, un reguitzell d’insults d’allò més ordinaris reblen l’amenaça. Però hi ha dones coratjoses que no resten presoneres de la fatídica intimidació.
Quan a una jove intenten casar-la per protegir la seva moral de contaminacions alienes o de possibles enamoraments desfavorables al destí marcat per la tradició, val a dir que entra en un conflicte personal d’una duresa indescriptible i en un mar de dubtes que l’aboca a dues úniques alternatives: o ho accepta i es perd a ella mateixa enmig de la complaença de l’entorn i l’abús del marit imposat, o s’hi nega i perd el seu vincle familiar en la defensa del dret a escollir sobre la seva vida. De vegades la coacció és tan forta i les forces tan febles que diu que sí, però aquest sí és en realitat un no silenciat, un no pronunciat amb el cor però aturat a la boca per l’angoixa de la solitud. Ens podem imaginar la desesperació que comporta saber que la seva opinió no val per a res? Però hi ha joves –moltes– que es rebel·len, trenquen el silenci i obren camins per a elles i per a d’altres, convertides en activistes i referents contra el matrimoni forçat que cap societat hauria d’admetre.
Quan una mare és traficada amunt i avall amb els seus fills –estimats encara que nascuts del no consentiment– i transportada a un país estranger amb un home que l’apallissa per aconseguir que tramiti el reagrupament familiar, ningú es pot fer càrrec del preu que paga per escapar-se de l’infern i d’un crim d’honor reservat a les que desobeeixen les normes patriarcals vigents en les seves manifestacions més dures: ella se salva però deixa enrere els nens segrestats per la família d’ell, tan petits que ja no la coneixen ni la recorden ni sabran mai, probablement, que una vegada els va intentar rescatar i va estar a punt de no explicar-ho. Una mare que arrossega el pes d’un dolor inclement i transita de morros per terra sense confiar en ningú; una mare devastada i confosa que encara busca seguretat dins la trampa que l’ha destruït: qui la podria jutjar?
Quan una nena aguanta maltractaments des dels 7 anys i topa amb la gelosia de qui més l’hauria de protegir, resulta que creix buscant refugi en les amistats, en la bona educació, en la paraula pròpia indomable i punyent com un crit que els vents escampen, en els valors que la constitueixen i reconstitueixen desafiant les injustícies del món. I es fa poetessa, cavalcant cap a espais de denúncia, de bellesa i de llum on empènyer sentiments de resiliència i compromís perquè ens necessitem els uns als altres, però ens necessitem sense forrellat i amb la veu ben alta per desfer el nus de la brutalitat que ofega les més vulnerables. Aquesta poetessa es diu Imma Morente i té obra publicada com ara No em miris als ulls en la foscor, Nirvana, Girona, Los paisajes al viento, Cent mil cercles i un sol vers... Per la seva sensibilitat i sentit de la responsabilitat col·lectiva, no és estrany que, en conèixer la tasca de l’associació Valentes i Acompanyades, que treballa per aturar els matrimonis forçats a Catalunya, s’hi hagi volgut solidaritzar i hagi animat 42 autors més (grup creatiu Poetes per la Llum) a escriure contra la violència de gènere i en benefici de les joves ateses per l’entitat. El llibre, amb el títol suggeridor Senders de cendra i albada, es presentarà el 15 d’abril a les 19 h a l’auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona. És així que, amb el suport, la complicitat i els ànims de totes, quan a una dona li fan mal pot evitar el naufragi i arribar a un port assolellat i acollidor on recuperar la seva dignitat, deixar de ser el sac dels cops de les frustracions d’altres i respirar, riure i estimar lleugera i sense por.