La ciutat-Catalunya |
L’intel·lectual mallorquí Gabriel Alomar, amb una visió de món propera al catalanisme d’esquerres, va formular des de les pàgines del diari El Poble Català reflexions que van portar a parlar de la “Catalunya-ciutat”. El moviment politicocultural conegut com a Noucentisme tot just estava començant a brotar i aquesta idea es va acabar convertint en una de les seves banderes. Al voltant d’aquest nom compost es van anar articulant un seguit de converses sobre l’arribada de les condicions de vida urbanes arreu del territori a través de la seva interconnexió, cosa que també havia de permetre que des de qualsevol punt del país es pogués participar de la capacitat d’influència i irradiació de l’urbs. Tot i que Alomar ho formulava en gran part per criticar el regionalisme de la Lliga, el qual considerava massa lligat a un conservadorisme curt de mires, la Mancomunitat va voler dur al terreny pràctic la idea de cosir planes, valls i muntanyes amb infraestructures i xarxes de telecomunicacions. Els ideals del Noucentisme van ser compartits per persones d’adscripcions partidistes diferents en tant que era més una pulsió regeneracionista que una ideologia com a tal. Més de cent anys després veiem com fem passes enrere. El president de la Generalitat, davant del creixement de la població i l’escassetat d’habitatge, planteja tot el contrari: vol encabir Catalunya dins de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb la seva recepta urbanística de densificar. És a dir, que en comptes de la “Catalunya-ciutat” vol fer la “ciutat-Catalunya”. Al president l’hauríem de tenir barrinant com millorar el transport públic, les carreteres i les connexions per tal que a qualsevol comarca s’hi pugui viure bé, però el trobem rumiant com alçar quatre plantes més a la capital per delegar a les constructores un problema que haurien de resoldre –o, si més no, pal·liar– les institucions.