Amb el retorn de Pedro Sánchez de les seves generoses (i inacabables) vacances, la convocatòria del Consell de Ministres després d’un llarg (i problemàtic) mes sense reunir-se i la desfilada de ministres al Congrés per donar les necessàries (i absents) explicacions sobre la crisi de Ceuta s’inicia el curs polític probablement més intens i tensionat de la democràcia. I, sens dubte, el més difícil de la carrera política de Sánchez.

És cert que el líder socialista és un pura sang de la política que ha fet de la resiliència un mèrit inesgotable, i que ha aconseguit donar la imatge que pot vèncer totes les batalles, però la realitat és pètria i no li donarà marge. Sánchez enfila el final d’una legislatura amb tal nivell de descrèdit que només se salva per la ineficàcia dels seus opositors, totalment despullat d’arguments sostenibles. L’estiu ha estat una piconadora de confiança i credibilitat, i resulta sorprenent que sigui ell mateix qui hagi alimentat i treballat en la seva pròpia caiguda. És cert que té molts recursos retòrics i que és........

© El Periódico (CAT)