La qüestió del finançament ha estat, d’una manera o altra, sempre en el nucli de les tensions entre Catalunya i l’Estat. I ho ha estat no sols perquè estem parlant de recursos, encara que també, i molt, sinó perquè el finançament està íntimament vinculat a les maneres com, des de les diferents sensibilitats, s’entén que s’ha d’organitzar Espanya. Aquesta qüestió connecta directament, doncs, amb la concepció d’Espanya i la seva diversitat.
Alguns dels que han escrit sobre l’assumpte s’han planyut que Catalunya no tingués, des del principi, un sistema propi. A vegades s’ha atribuït la responsabilitat a Jordi Pujol. El que sovint s’obvia, i que potser és adient recordar, és que la formació hegemònica a Catalunya el 1979 no era CiU, que va quedar tercera en les municipals i quarta en les generals d’aquell any. La prova que aviat el nacionalisme català va ser conscient del problema queda clar en el volum Narració d’una asfíxia premeditada, de Trias Fargas, editat el 1985. El sistema financer de Catalunya ha estat, deia en començar........