Ficat en un d’aquests encallaments d’agost dels quals vols sortir fent el que sigui, però no tens res a fer perquè ets en un lloc gairebé fantasma, vaig proposar la meva tia i un dels meus cosins forçar la porta de la vella casa dels meus avis, a Vilardevós, a veure què trobàvem. No va ser necessari trencar res: va resultar que la meva tia tenia clau. La casa estava tancada i abandonada des de la mort de la meva àvia, fa gairebé vint anys, així que ens van impactar la brutícia i l’olor a l’empènyer la porta. Quan el cos s’hi va acostumar –el cos s’acostuma al fàstic queixant-se i exagerant–, vam començar la recerca del tresor que sabíem que no exisitia. Però que ho sabéssim no ens va aturar. El pas del temps des que no havíem tornat per aquell habitatge podia haver fabricat........

© El Periódico (CAT)