Paul Auster no recordava quantes vegades havia llegit Me’n recordo. Ho va descobrir poc després que Joe Brainard el publiqués el 1975, i en el temps posterior, les tres dècades i mitja transcorregudes fins al desembre del 2010, data del pròleg que signa en l’edició d’Eterna Cadencia, que ocupa un lloc destacat en una de les meves llibreries, va tornar a ell "cada pocs anys, potser unes set o vuit vegades en total".

A Auster, segons explicava en aquestes pàgines, li passava el mateix que també em passa a mi amb aquest llibre, que mai em canso de recomanar –sempre que ho faig, em sorprèn que tan poca gent el conegui; que injusta que és la literatura, quan ho és–, cada vegada que l’obria de nou tenia la "curiosa" sensació que s’estava trobant amb ell "per primera vegada": "El llibre continua sent........

© El Periódico (CAT)