El que més m’ha cridat l’atenció de les Olimpíades passades no ha sigut el medaller, sinó com de fatal algun i alguna es prenia les derrotes. Caiguts de genolls sobre la pista mentre el públic aplaudia abocat a donar-los suport a ells i no al vencedor, sanglotaven, mentre el pobre contrincant contemplava l’escena entre impotent i perplex o perplexa, sense que ningú li prestés cap atenció. La jugadora o jugador es llançava llavors, desesperat, en braços del seu entrenador per continuar plorant. Aquesta situació es prolongava diversos minuts, que els realitzadors de televisió aprofitaven per retransmetre’ns el melodrama amb detall i que tots poguéssim sentir els seus esgarips i no només veure les seves llàgrimes. No parlo exclusivament de la judoka japonesa, van ser bastants més: li van saltar les llàgrimes a un tennista quan, en lloc de l’or, només va guanyar la plata, quina pena més gran.
Les demostracions d’emoció incontrolades, a mi, que soc tan castellana i tan austera, en lloc de commoure’m em generen distància. Em costa empatitzar amb qui decideix acaparar el focus d’aquesta manera. No comprenc que en els seus plans no entrés la........