El Mallorca (de futbol) com a símptoma |
Opinión
Sebastià Frau i Gaià
Escudo del RCD Mallorca / .
Per poc que siguin seguidors del futbol i del Mallorca els deuen arribat notícies sobre la marxa de l’equip. Deuen saber, posem per cas, que el seu joc és paupèrrim, que avorreix fins a l’extenuació i que la qualificació que exhibeix, ben al caire del penya-segat, consona de ple amb els seus eloqüents (de)mèrits. Al cap i a la fi, la inexistència d’un sistema de joc mínimament recognoscible i eficient que supleixi les evidents mancances de les individualitats (què assagen els jugadors quan s’entrenen?) i la manca d’un esperit col·lectiu tangible que miri de compensar o suplir els altres dèficits, han dut a aquesta mena d’anòxia actual. I ja sabem què passa quan la falta d’oxigen es perllonga més enllà del que és convenient.
Convinguem que tot allò que té a veure amb el futbol tendeix a magnificar-se fins gairebé el paroxisme. En efecte, els èxits —efímers, per definició— equivalen a una mena d’experiència orgiàstica sense aparent final. De la mateixa manera que els fracassos venen a ser un drama de magnituds apocalíptiques. Tanmateix, estem en presència d’un fenomen —el futbol— mal d’analitzar amb els esquemes tradicionals de les ciències socials perquè s’hi barregen components força heterogenis. Components com ara les passions/emocions dels aficionats —els únics innocents de tot l’entramat— i els........