Miquel Àngel Lladó Ribas

Al voltant de Sa Feixina: patrimoni i reconciliació

El polémico monumento de sa Feixina. / M. Vicens

Cada vegada que surt de ca nostra i veig que plou, agaf un paraigua al qual li tenc una especial estima. Es tracta d’un paraigua plegable, d’aquests que únicament pitjant un botó s’obre i es desplega ràpidament, sense por d’engrunar-te els dits en la maniobra. Me’l va regalar en una ocasió que vaig anar a fer el Camino Máximo Sánchez, una persona a qui vaig conèixer fa un cert temps i amb la qual vaig arribar a tenir una amistat -vivia a Poio, Pontevedra- a través dels missatges que ens intercanviàvem per WhatsApp i en alguna trobada física ocasional. Val a dir que en Màximo era un lliurepensador, és a dir, una persona no subjecta a cap de les ideologies a l’ús, per bé que en un dels diaris que he tengut ocasió de llegir recentment -Màximo va morir fa poc més de mig any- es mostrava clarament contrari a tota mena de totalitarisme, a la vegada que retratava la foscor i la pobresa cultural inherents a la postguerra allà als anys 60, quan encara era un nin.

A l’esmentat diari Máximo, tot parlant del seu padrí, amb qui l’unia una especial i afectuosa relació, diu el següent: «La vida, al menos, tiene dos lados para mirar. Y hay gente que vive para enfrentarlos: ¡Qué pena!». Quan vaig llegir aquestes paraules, no vaig poder evitar pensar en la........

© Diario de Mallorca