En relació amb el terme aiatol·là |
En relació amb el terme aiatol·là
Trump ha posat en marxa una altra guerra, totalment innecessària, que ja veurem quines implicacions tindrà a escala mundial
Protestas contra la muerte del ayatolá Alí Jamenei / Ameer Al-Mohammedawi/dpa
En una de les tertúlies radiofòniques que he anat escoltant en aquests dies, algú feia un símil respecte a tota la voràgine que s’ha muntat amb l’atac a l’Iran: «es tracta d’un nen ros que amb una canya volia jugar amb un eixam de vespes damunt d’un arbre. És clar, que de tant burxar el rusc, les vespes s’han empipat i han armat una brega descomunal». Això és el que ha fet Trump i la seva ombra, Netanyahu, amb l’Iran. Ha posat en marxa una altra guerra, totalment innecessària, que ja veurem quines implicacions tindrà a escala mundial. Les reunions de pau entre els Estats Units i l’Iran a Ginebra pel que fa al programa nuclear iranià m’han recordat unes altres entre l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) i Israel a Oslo I i II que, en definitiva, ambdues han estat una cortina de fum, guanyar temps per fer el que realment han fet, dinamitzar qualsevol entesa. Sembla que la comissió de l’Iran estava d’acord amb les propostes que s’anaven fent des de l’altra banda. Però Trump té a la seva esquerra una mena de dimoni que li diu a cau d’orella que a l’Iran li queda poc per aconseguir una arma nuclear i cal actuar ràpidament abans no sigui massa tard. Aquesta cantarella «li queda poc» ja fa més de dos anys que dura. Li queda tan poc temps que, en realitat, no en té gens. Aquest diable l’únic que vol és desestabilitzar tot l’Orient Mitjà per esdevenir l’únic amo de la zona. Això ens recorda el que va passar amb l’Iraq, quan les principals potències del món occidental deien que tenia armes de destrucció massiva; fou simplement una excusa per envair el país i deixar-lo totalment anorreat. Mai es trobaren aquestes armes. Ara el país, amb prou feines, intenta aixecar-se d’aquest malson.
Però no voldria desviar-me de la intenció d’aquest article, que és parlar, entre altres, del terme aiatol·là arran de l’eliminació d’Ali Khamenei. Segons el Vocabulari de les Religions per a mitjans de comunicació, és un títol honorífic que reben les més grans autoritats religioses dins de l’islam xiïta, superior al mul·là i, per sobre de l’aiatol·là, encara hi ha l’aiatol·là al-uzmà (‘el més sublim signe de Déu’). Ocupen una posició semblant a la dels funcionaris eclesiàstics, però no té res a veure amb l’autoritat que té el clergat cristià. Va començar a ser conegut a la fi de la dècada dels anys setanta del segle passat, amb la revolució iraniana, capitanejada per l’aiatol·là Khomeini. En el seu llibre Cap a un govern islàmic parla d’una revolució islàmica i sistematitza el poder clerical teocràtic. Exhortava a enderrocar la monarquia i a establir un govern islàmic. En aquest sentit, va trencar radicalment amb la política del quietisme messiànic del mahdí (segons el xiisme duodecimal, és el dotzè imam ocult que apareixerà a la fi dels temps per restablir la pau) que submisament hom espera, fent una crida a la revolució. El principi de la velayat-e faqih esdevindrà la base de la Constitució de la República Islàmica de 1979. Davant el regne de la llei humana dictada per l’estranger no musulmà, sotmesa a l’opinió i, per tant, a l’arbitrarietat, la injustícia i el desordre, Khomeini va situar la llei divina de l’islam, basada en la raó i la revelació, com a garantia d’estabilitat, justícia i ordre. Així doncs, l’Estat queda supeditat al clergat xiïta. Els comitès revolucionaris, els tribunals revolucionaris i els guardians de la Revolució posaren en pràctica les idees ultraconservadores del líder iranià. Amb el triomf de la revolució, l’Iran va esdevenir tot un símbol en el món musulmà, perquè l’islam s’havia convertit en el principal motor de la identitat política, social i cultural de les poblacions que abans s’havien definit per la seva nacionalitat o pertinència social. Amb tot, l’influx concret de l’esperit revolucionari iranià fou dèbil en el món sunnita i només en alguns llocs, com el Líban amb Hezbol·là i a Palestina amb el Gihad Islàmic, se’n van fer ressò durant la dècada dels vuitanta. Estem parlant de les dues branques principals de l’islam, els sunnites i els xiïtes. Xia és una paraula àrab que significa ‘partit’ i s’utilitza per a designar el moviment xiïta. Xia Alí són els ‘partidaris d’Alí’, els xiïtes; és a dir, els seguidors d’Alí, considerat el primer imam, cosí i gendre del profeta Muhàmmad, el quart califa dels musulmans, segons els sunnites. La fe xiïta atorga un caràcter redemptor al patiment i al martiri, ja que creu que l’Imam ocult retornarà a la fi dels temps per a salvar els fidels el dia del Judici Final. Per tant, el xiisme ha desenvolupat una doctrina que ha tingut molt a veure amb la qüestió de l’imamisme, és a dir, la naturalesa i funció de l’imam. Els xiïtes consideren que la revelació transmesa per Muhàmmad (Mahoma) té un sentit ocult que comença amb el cicle dels imams, que són aquells que coneixen el significat ocult de l’Alcorà i que guien la comunitat envers Al·là. Segons Alí, el Profeta va designar-lo com a successor, però el problema fou que no hi havia testimonis per a testificar-ho. Per als sunnites el califa és el successor del Profeta i encarregat en la defensa de la religió, mentre que per als xiïtes l’imam és el coneixedor del sentit íntim de l’islam. En el xiisme hi ha diverses línies en relació amb els imams: alguns parlen de cinc imams (corrent zaidita), de set imams (sèptimans o ismaïlites) o dotze imams (duodecimams), segons el corrent principal. Una vegada esgotades aquestes línies successòries, el darrer imam restarà ocult, no morirà, però desapareixerà (mahdí). És l’anomenat imam ocult que reapareixerà al final del temps per a salvar els fidels, però mentrestant vetlla per la comunitat a través d’alguns representants. La creença escatològica en el mahdí que retornarà a la fi del temps té molt a veure amb un moviment iniciàtic, esotèric i redemptor. En el món iranià, els representants d’aquest mahdí són aquells ulemes que esdevenen aiatol·làs.
En relació amb el terme aiatol·là
Canarias y Balears: tan lejanas, tan similares
Mejor perro que algoritmo
¿El sistema electoral representa la voluntad de los ciudadanos?
La juventud, más machista
FOTOS | Más de 40 expositores de bebidas alcohólicas se reúnen en Palma en el Wine Lovers Day
Carolina Cerezuela, embajadora de Moda Artesana de Mallorca, promociona la isla en la ITB de Berlín
Carolina Cerezuela, embajadora de la Moda Artesana de Mallorca en la ITB