L’art de la discussió |
Opinión | TEMPUS EST IOCUNDUM
L’art de la discussió
El vicepresidente primero del Congreso, Alfonso Rodríguez de Celis (i), y el diputado de Vox José María Sánchez (d), durante el pleno en el Congreso / Jesús Hellín - Europa Press
Davant les paraules gruixudes que se senten al Congrés i altres entorns del món de la política, sempre és adient recórrer a Michel de Montaigne (1533–1592). Quan l’insult, l’actitud arrogant i l’enfrontament quasi físic ocupen minuts dels noticiaris, és necessari llegir l’assaig ‘L’art de la discussió’ del filòsof francès. No cal posar noms perquè són ben presents en l’actualitat i en la història del parlamentarisme, però és imprescindible cercar paraules sàvies per no contagiar-se de la mala educació a l’hora de confrontar idees. Utilitzar aquí el mot idees és tan sols una manera de parlar. Més aviat és el que sempre manca a l’hora del debat polític. S’imposen les frases fetes i buides, l’insult i la desqualificació sorgits d’un gabinet d’estratègia molt ben pagat.
Milloraria molt la política si els diputats i diputades entenguessin la discussió com «l’exercici més fructífer i natural del nostre esperit» i que la seva pràctica «és més agradable que qualsevol altra acció de la nostra vida». Però en lloc de trobar-hi un plaer semblant al que podríem anomenar orgasme de l’intel·lecte, hi descobreixen ira, les puja la tensió sanguínia i tornen emprenyats a ca-seva. El pensador del segle XVI........