Les meues passes, avui de matí, em porten sense adonar-me’n al cap de s’Alamera, des d’on, gairebé inconscientment, aixec el cap buscant el seu rellotge. Des d’aquest indret, la catedral de Santa Maria queda mig amagada, però era un dels punts on sa meua güela, ja quasi amb noranta anys, em feia comprovar l’hora que marcava la nostra torre renaixentista. Ella veia les agulles millor que jo, però li agradava confirmar el seu veredicte i fer-me còmplice d’aquell instant.

Des del carrer de la Mare de Déu, on vivia, li agradava fer el passeig des del Muro fins al passeig de s’Alamera. De tornada cap a ca seua, agafada del meu braç, gaudia del camí mentre deixàvem a la dreta l’edifici de Telègrafs, i el carrer de Vicente Cuervo, comandant de Marina d’un temps llunyà, ens obria la perspectiva de la plaça del Parc, amb Dalt Vila com a magnífic skyline, decorat d’aquell instant.

Seguint pel passeig, a l’altra cantonada, la joieria d’Elisa Pomar —un temps l’armeria Murenu—, que donava al carrer del metge i filòsof Avicenna, ens regalava una estampa idíl·lica: el teatre Pereyra, sa Murada, es Seminari i, coronant la imatge, el nostre rellotge de Santa Maria, que ens seguia observant.

Sa güela no era dona de moltes paraules; bastava el contacte de les seues mans fredes i la gràcia i energia amb què es movia, la seua determinació i força, per sentir-te protegit i estimat.

Seguíem al costat de Ca na Joana Fèlix, sa Biblioteca de la Caixa de Pensions i, al final del passeig, la Banca Matutes, als baixos d’un edifici senyorial amb galeries i vidrieres de colors que, amb el sol de migdia, ens feien aclucar els ulls; per tornar-los a obrir davant l’avinguda del Comte de Rosselló, el meu punt al món, des d’on encara puc sentir que form part d’aquella composició, a l’esguard del rellotge i de sa Torreta des Seminari —aquell lloc on vaig néixer i vaig passar la meua infància.

Amb els anys, varen anar prenent sentit aquells noms de nobles, conqueridors i personatges il·lustres que donaven nom als nostres carrers, on jugàvem a pico-zorro-teide o a lladres i policies, hi paràvem mercadets hippies, engalanàvem pels Focs de Sant Joan o preníem posicions davant els atacs dels boixos de Dalt Vila, quan tot encara semblava nostre.

Creuàvem l’avinguda per anar a parar al passeig del moll: el Marisol, l’edifici de sa Salinera, que donava al carrer del Bisbe Cardona Riera, conegut com a Bisbe Frit, eivissenc de naixement. Comprovada l’hora, com sempre, seguíem caminant per davant de Can Pou, que obria una altra artèria del barri de la Marina: el carrer de Guillem de Montgrí, tal volta una de les imatges més belles de la Marina, la que ella mirava en silenci.

Banyada per una llum intensa, potenciada pels blaus marins del port i del cel, que retallen els cims de tramuntana sobre les façanes blanques perfilades de colors terra i ocres, amb el temple de la nostra Senyora coronant l’estampa. Unes passes més endavant vivia sa padrina Pepita amb les seues germanes, al carrer de Castelar; el llevantol que entra de la mar em porta la seua veu, com si encara hi fos: cantant al cor de Sant Telm.

A la cantonada següent, l’edifici d’Obres del Port, on treballava el meu pare, i el col·legi de les monges de Sant Vicent, on d’infant vaig passar alguna tarda de cara a la paret. Just darrere de la plaça d’Antoni Riquer, d’on naixia el petit carrer de sa Drassana. Un temps, mestres d’aixa, corsaris i gent de la mar portaren el nom d’Eivissa per tota la Mediterrània. La gelateria Los Valencianos deixava —i encara deixa avui— a la plaça els flaires de xufa i torró de Xixona, que s’escampaven pel carrer d’Emili Pou, nom de l’enginyer que va dissenyar el port d’Eivissa i el far de Botafoc.

Passàvem pel Casino des Moll, on anava tota la família les tardes dels diumenges. I pel bar de Can Garroves, on degustàvem la millor xocolata desfeta mentre fèiem una partida de tuti loco, el punt de reunió de la colla. A la cantonada, el carrer de Vicent Soler, popularment conegut com de la Bomba, on vam provar la primera hamburguesa, mentre en Juanito, del restaurant Bahía, seguia rostint els pollastres.

Seguíem la línia de palmeres fins a l’escala que ens portava al carrer de la Mare de Déu, i, al final, sa Torre, des d’on el conjunt fortificat de Dalt Vila —amb les cúpules de teules de Sant Domingo i el baluard renaixentista de Santa Llúcia, com la proa d’una nau suspesa damunt les cases penyaleres de sa Penya— mostrava una de les imatges més internacionals d’Eivissa.

En aquest punt, aixec la vista i veig, com sempre, la catedral. Però avui la torre es desdibuixa i el rellotge es fon amb la llum del migdia. I només em queda, en el record, la veu de sa güela: —Vicent, pots mirar quina hora és?

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza