Una joventut radical pot deixar ensenyances d’una enorme importància. Durant la meua, vaig tenir la sort de participar activament en l’independentisme embrionari d’aleshores. Els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans érem quatre gats. El PSAN-p tres gats i mig. L’IPC, un parell de gats. Fins i tot el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) no va passar de ser quelcom minoritari. Fins a la integració d’aquest independentisme embrionari a ERC, no tenguérem cap tipus de representació parlamentària. Però, del fet de ser tan pocs, en va sortir una d’aquestes ensenyances importants. Com que som pocs, venia a dir una d’aquestes reflexions compartides, hem de ser extraordinaris. No ens en sortirem, si cadascú de nosaltres no es converteix en una persona qualifica, en algú capaç d’influir de manera determinant en la societat.

La joventut, evidentment, ens donava moltíssima autoconfiança. La llengua catalana apareixia només com una assignatura voluntària dins el sistema educatiu. Nosaltres ens vàrem comprometre a fer que el sistema educatiu funcionàs en català. La llengua catalana no era oficial a cap part dels territoris de la Catalanofonia (excepte a Andorra): ens comprometérem a fer del català una llengua oficial, no només al Principat, sinó també al País Valencià i a les Illes Balears. L’Estat era unitari: nosaltres el transformaríem. El nostre país era una nació sense estat: nosaltres hi faríem aplicar el dret d’autodeterminació (en això, encara no ens n’hem sortit, però tot arribarà). Com deia el poeta, tot estava per fer i tot era possible.

Fins i tot, amb el temps, he arribat a pensar que el fet de ser una nació sense estat ens ha ajudat en camps diversos. No tenim estat, però constituïm una referència mundial en molts aspectes. Form part d’una generació (potser l’última) que ha pensat que només l’excel·lència ens pot fer sobreviure. Però això ja ho pensaven els autors de la Renaixença o del Modernisme. Això ja ho pensaven els nostres avantpassats, des de -tal vegada- la meitat del segle XIX. No tenim estat, però hem de ser al mapa a través d’oferir el bo i millor de nosaltres mateixos, de la nostra societat en el seu conjunt.

Quants estats tenen, entre els seus pintors destacats, un Salvador Dalí, un Joan Miró o un Pablo Picasso (per molt que hagués nascut a Màlaga, si, al seu apartament a París, hi tenia una gran bandera amb les quatre barres, devia ser català)? Quants països amb bandera a l’ONU tenen un estol de metges com Josep Trueta, Manuel Corachán, el doctor Ferran, el gran Puigverd o el cardiòleg Valentí Fuster? Quants músics com Pau Casals, Josep Carreras, Montserrat Caballé? Quants països consolidats tenen un Antoni Gaudí, un Josep Lluís Sert, un Joaquim Llimona...? I par de comptar, perquè podríem seguir encara una estona més. Però no em puc estar d’afegir-hi: quants premis Nobel de Literatura tendríem, dins les lletres catalanes, si existís un estat català independent? I aquí ho deixarem.

Com que no tenim un estat, hem de destacar. També hem de destacar perquè, si no ho feim, tampoc no arribarem a aconseguir les eines necessàries per bastir un estat. Però, malgrat tot, si una cosa ha caracteritzat la catalanofonia, durant aquests darrers tres segles, és la manca de sentit d’estat. Per això, els nostres adversaris, gent com Miguel de Unamuno, poden dir sense empal·lidir que als catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, ens perd l’estètica.

No tenim sentit d’estat, en bona part, perquè pensam que tenir-ne la voluntat i tenir la raó ha de ser suficient per aconseguir-ho. Que, si som excel·lents, ho aconseguirem. I, en el pecat, ja hi tenim la penitència. Per aconseguir una implantació normal com a país al món, no basta amb l’excel·lència, ni amb la justícia, ni amb la raó. S’han de tenir armes, forces coercitives, clavegueres i tanta barra com faci falta per dur endavant el projecte. Embrutant-se les mans, per damunt de qualsevol estètica. Ni un paper a terra! No és el lema per aconseguir un estat, sinó per convidar l’estat a apallissar-te. Anar de llei a llei no convida a bastir un estat, sinó a fer que els que estiren la llei com un xiclet a favor de l’estat llur se’t pixin a la cara i a més se n’enriguin a mandíbula batent.

Són coses que, potser, aprendre-les formaria part de l’excel·lència (no en les arts o en les ciències, sinó en la praxi política, en el realisme polític més elemental). Pens que mereix la pena recordar-ho, enguany que feim el centenari (de la mort o del naixement) de persones tan il·lustres com Antoni Gaudí, o, a les nostres Balears, de poetes com Joan Alcover o Blai Bonet.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza