A mi sempre m’ha deixat una mica glaçat que les desgràcies dels altres facin que una part de la gent d’aquí es fregui les mans, amb un mal dissimulat entusiasme. La guerra al Llevant atrau més gent cap a les nostres illes, cap a la part occidental de la Mediterrània, i això, segons algunes veus del sector serveis, “és positiu”... si no fos per les conseqüències catastròfiques de qualsevol guerra. Segurament, la imatge més simbòlica d’això seria una Franja de Gaza convertida en una mena de ressort per a turistes amb solvència econòmica assentat dalt les runes d’allò que abans havia maldat per convertir-se en una societat mínimament estructurada. I potser arrelada. Per molt que les influències exteriors la fessin anar pel pedregat. Em referesc a la imatge, no a l’estructura profunda dels fets. Però la imatge, ai las!, resulta també prou important.

Quan es donen xifres sobre ocupació turística, no hi ha cap referència a la qualitat que puguin aportar els esmentats guarismes. Ben al contrari: les xifres són completament fredes. I, ja se sap, l’estadística sense interpretació humana és tan intel·ligent com artificial és la intel·ligència que ara està més de moda. Les xifres només ens diuen fins a quin punt hi ha hagut gent que ha volgut venir a veure la nostra part del món. Però no ens diuen res de com és aquesta gent, de què se n’ha quedat, de què ens ha deixat i de com ha tractat la gent que treballa aquí.

Que ens visitin turistes més solvents (econòmicament) no significa, de manera automàtica, que això faci pujar l’economia de ca nostra. Ni que faci que la majoria de la gent visqui millor. Ni tan sols que tenguem un romanent important de persones que se’n beneficiïn. Més aviat estam veient el contrari: mentre puja el poder adquisitiu d’una part important dels nostres visitants, baixa el poder adquisitiu d’una part no menyspreable de les persones que viuen permanentment a les nostres illes (o a les costes més acostades). Perquè tot depèn d’amb qui es relacioni aquesta gent suposadament tan solvent. Si les seues relacions són amb cadenes hoteleres amb seu a les Illes Caiman, amb restaurants aixecats a partir d’algun fons voltor, amb establiments que no tenen absolutament cap relació amb Ibiza, a nosaltres no ens aporten res. I pens que deu ser el que ocorre amb bona part dels turistes més suposadament solvents que visiten la nostra illa.

Podríem dir, per tant, des del meu punt de vista i sense haver-ho analitzat gaire detalladament, que el turisme més potent econòmicament d’entre els que vénen a visitar la nostra part del món no ens interessa. Si, a més, com ocorre amb la majoria dels nous rics, són extraordinàriament maleducats, encara ens interessen menys.

En la fregada de mans d’alguns sectors per la guerra del Llevant, hi ha el subtext que una part dels turistes que anaven a llocs com Dubai, Qatar o Bahrein vendran cap a les illes Balears i Pitiusas. Ens interessen? Depèn. S’hauria de veure de quina tipologia de turistes estam parlant. No hem de suposar, acríticament, que ja ens van bé, i que contribuiran a millorar el benestar dels ciutadans del nostre arxipèlag. Suposar no és demostrar, ni prop fer-hi.

Malauradament, el turisme s’està estandarditzant cada vegada més. I, de la mateixa manera que a qualsevol ciutat mitjana o gran d’Occident avui hi trobes les mateixes botigues, les mateixes franquícies i els mateixos productes, també cada vegada més resulten completament intercanviables les illes Balears, les illes gregues, les Canàries o qualsevol altre lloc insular amb profusió de sol i platja. Supòs que, en general, sí que deu interessar el turista estàndard que, senzillament, ve a torrar-se al sol, com sargantana encara no engolida per la serp. Però a mi, particularment, aquest turisme estàndard no m’interessa gens ni mica. Crec que només es podria salvar, el turisme, si guarda algun tipus de relació empàtica amb el lloc que està visitant. I això vol dir, senzillament, interès per la gent, per la cultura, per la Història, per la llengua, pel patrimoni artístic... Un turista que tant li foti Formentera com Fuerteventura a mi no em provoca ni el més mínim sentiment de necessitat.

El turisme és depredador, i, al mateix temps, constitueix la principal font d’ingressos d’una economia com l’eivissenca. Necessitam el turisme, però alhora el turisme ens va espellant, en molts aspectes. Per tant, l’opció més racional i seriosa és la que aposta pel turisme que menys ens depredi i amb el qual ens puguem sentir més identificats. Si no volem ser, senzillament, una guarda de robots disposats a la resposta mecànica, tot esperant que ens caigui la calderilla.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza