M’arriba un cas que em ve com cabestrell a l’ase per mirar d’explicar, parabòlicament, la situació política en què ens trobam, de punta a punta de la Catalanofonia. Com tantes vegades, l’exemple procedeix del món de la Sanitat; en aquesta ocasió, concretament, els personatges són un psiquiatre i la seua pacient. El cas ha estat reportat per diversos mitjans de comunicació, de manera que se’n pot seguir la pista (cosa que encara el fa més fàcil de tractar, en permetre’n conèixer un grapat de detalls).

La cosa va així: una persona amb una fortíssima depressió i idees suïcides decideix anar a buscar ajuda. Va al seu CAP i demana una derivació a psiquiatria, cosa que obté. El camí de redreçament, emperò, es comença a torcir quan l’individu en qüestió es troba amb el psiquiatre (me n’estalviaré el gènere, amb la voluntat de no ser extremadament precís; hauria pogut ocórrer tant en mascles com en femelles). La pacient és catalanoparlant i el professional ni ho és ni sembla que tengui la més mínima intenció de ser-ho algun dia, tot i que exerceix el seu ofici a la nostra part del món.

Arribats........

© Diario de Ibiza