Autisme: ja era hora |
Hi ha gent que, als 61 anys, decideix fer-se vegana, córrer maratons o apuntar-se a classes de ioga. Jo he optat per una altra experiència igual d’exòtica: confirmar que som autista grau 1. Ara, oficialment. No és que abans no ho fos, és clar. Pel que sembla, ho he estat tota la vida. Però fins ara era simplement “una mica especial”, “peculiar”, o segons qui, “raret”. Ara tenc etiqueta. I ja se sap: si no tens etiqueta, avui en dia no pintes res.
El diagnòstic ha arribat amb 61 anys de retard, però sense presses, que tampoc fa falta córrer. Total, només havia passat tota una vida preguntant-me per què segons quines coses que a tothom li semblen normals a mi em resultaven absolutament incomprensibles. Per exemple, això de la xerradeta superficial. Aquell moment màgic en què dues persones parlen del temps com si fos un tema fascinant. Resulta que no és que jo sigui antipàtic. És que el meu cervell considera........