Autisme: ja era hora |
Hi ha gent que, als 61 anys, decideix fer-se vegana, córrer maratons o apuntar-se a classes de ioga. Jo he optat per una altra experiència igual d’exòtica: confirmar que som autista grau 1. Ara, oficialment. No és que abans no ho fos, és clar. Pel que sembla, ho he estat tota la vida. Però fins ara era simplement “una mica especial”, “peculiar”, o segons qui, “raret”. Ara tenc etiqueta. I ja se sap: si no tens etiqueta, avui en dia no pintes res.
El diagnòstic ha arribat amb 61 anys de retard, però sense presses, que tampoc fa falta córrer. Total, només havia passat tota una vida preguntant-me per què segons quines coses que a tothom li semblen normals a mi em resultaven absolutament incomprensibles. Per exemple, això de la xerradeta superficial. Aquell moment màgic en què dues persones parlen del temps com si fos un tema fascinant. Resulta que no és que jo sigui antipàtic. És que el meu cervell considera que dir “quina calor que fa” és una aportació intel·lectual comparable a comentar que l’homeopatia és una punyetera estafa.
També s’explica la meua habilitat especial per dir exactament el que pens en el moment menys oportú. No és falta de tacte. Simplement, per què donar voltes si podem anar directament al gra i crear una tensió incòmoda gràcies a la qual m’envien a pastar fang en deu minuts?
També s’explica perquè, quan jo tenia 20 anys, el meu professor d’autoescola es vulgués tirar del cotxe en marxa. Perquè als controls de seguretat dels aeroports fan idees de buscar-me a la base de dades dels terroristes més perillosos del món. Massa informació junta, massa exigència de rapidesa. No puc suportar que em demanin tantes coses a la vegada. No les puc processar. Que si els líquids, que si els sòlids, que si una tablet és un dispositiu electrònic o no, que si la pasta de dents pertany o no al quart estat de la matèria. Una vegada, a l’escola, un mestre em va enviar a mirar si a un despatx determinat hi havia unes claus. Jo vaig tornar i li vaig dir que sí, que hi eren. Segons sembla, la idea era que a més els hi portàs.
El millor de tot és que ara moltes peces encaixen. Aquesta necessitat de rutina. Aquest esgotament després de socialitzar. Aquesta obsessió per interessos molt concrets que poden durar anys. No és cap mania. Som jo en estat pur. I aquí ve la part curiosa: el diagnòstic no m’ha canviat. No m’he despertat l’endemà amb superpoders. Però sí que m’ha donat una cosa bastant útil: context per entendre’m i per explicar-me. I, sobretot, context per deixar de pensar que hi havia alguna cosa “malament” que s’havia d’arreglar. Perquè no, no s’ha d’arreglar res. Com a molt, s’ha de comprendre.
Durant dècades he après a adaptar-me a un món que no acabava d’entendre. He après guions socials, he observat, he imitat. Si això no és capacitat d’adaptació, que baixi Darwin i ho vegi. Sobretot si resulta que t’has passat la major part de la teua vida laboral atenent directament els ciutadans. Algú em va dir que com ho he aconseguit si se suposa que amb la meua condició això era impossible. Jo li vaig contestar que si ho he pogut fer és perquè ningú em va explicar que era impossible.
A Ibiza, on convivim amb turistes, silencis incòmodes i converses eternes a les terrasses, potser no és mala idea començar a parlar una mica més de com podem ser de diferents per dins, encara que per fora sembli que tots fem el mateix: prendre cafè, birres, i dir que enguany hi ha més gent que mai. Així que sí: soc autista, grau 1, amb 61 anys i un sentit de l’humor que de vegades incomoda. Però tranquils, no és res nou. Només que ara té nom. I francament, s’agraeix.
Suscríbete para seguir leyendo